L’ascens i declivi d’un ‘strongman’: de model per a Trump a la crisi de poder
El mirall és un lloc perillós, sobretot quan un s’hi mira amb una obsessió malaltissa. Durant anys, el món va observar amb fascinació i, alhora, inquietud, l’ascens d’un arquetip polític: el ‘strongman’. Líders carismàtics, amb discursos populistes i promeses de restauració d’una grandesa pretèrita, van captivar masses arreu del planeta, des de les estepes russes fins als gratacels novaiorquesos. Un d’aquests ‘strongmen’, ara enfangat en una crisi de poder que qüestiona la seva pròpia supervivència política, va ser, fins i tot, admirat i emulat per Donald Trump.
La seva fórmula era senzilla, però efectiva: explotar les frustracions i ansietats d’una societat fracturada per la globalització i la desigualtat. El seu discurs es basava en la demonització de l’altre, en la promesa d’un retorn a un passat glorificat i, sobretot, en la construcció d’un culte a la personalitat indestructible. Els mitjans, seduïts per la novetat i la controvèrsia, van amplificar la seva veu, donant-li una plataforma sense precedents per difondre el seu missatge.
El punt àlgid de la seva carrera va coincidir amb un moment d’incertesa global, marcat per crisis econòmiques, amenaces terroristes i polarització social. La gent, exhausta de la política tradicional, va veure en ell una alternativa radical, un líder capaç de trencar amb l’establishment i defensar els seus interessos. Les seves promeses de llei i ordre, proteccionisme econòmic i defensa de la identitat nacional van ressonar profundament en amplis sectors de la societat.
Però el temps, com un jardiner pacient, acaba posant cada cosa al seu lloc. La realitat, obstinada, va començar a contradir la seva narrativa. Les promeses grandiloqüents es van revelar buides. La corrupció, abans dissimulada sota un vel de patriotisme, va aflorar amb tota la seva virulència. El culte a la personalitat, en lloc de consolidar el seu poder, el va aïllar.
Ara, el ‘strongman’ s’enfronta a la seva hora més baixa. Les institucions, que abans havia menystingut, s’han rebel·lat. Les divisions que havia explotat s’han tornat contra ell. La seva base de suport, erosionada per la decepció i la desconfiança, s’esvaeix dia a dia.
La seva crisi de poder és un advertiment per a tots els que creuen en solucions simplistes i en líders messiànics. El veritable progrés no es construeix sobre la negació de l’altre, sinó sobre el diàleg i la col·laboració. La força no resideix en la imposició, sinó en la capacitat de construir consens. I la grandesa no s’aconsegueix negant el passat, sinó aprenent de les seves lliçons.
La història d’aquest ‘strongman’ és una història de desmesura i d’ambició desmesurada. Però també és una història d’esperança. Perquè demostra que, al final, les llavors de la veritat i la justícia sempre acaben germinant, fins i tot en el terreny més àrid. I que el poder, com un torrent desbocat, pot ser canalitzat i reconduït cap a un futur més sostenible i equitatiu. La terra demana equilibri.
