L’estrena imminent de ‘Alien: Romulus’ ha revifat l’interès pel terror visceral i existencial que caracteritza la saga. Però, abans de l’arribada de nous horrors, val la pena revisitar un capítol que, tot i no ser canònic, explora profundament la incomunicació humana davant la vastitud implacable de l’univers: ‘Alien: Terra’.
Aquesta història gràfica, publicada per Dark Horse Comics, ens transporta a un futur distant on la humanitat, dispersa per la galàxia, ha après a viure en simbiòsi (sovint forçada) amb l’entorn. En ‘Terra’, la tripulació d’una nau minera descobreix un planeta aparentment deshabitat, cobert de vegetació alienígena exuberant i inquietant. El que inicialment sembla un paradís verge amaga un horror primordial que ressona amb les idees de Lovecraft: una entitat còsmica indiferent al destí de la vida humana, un organisme gegantí que utilitza el planeta com a incubadora per a una nova generació d’Aliens.
Les imatges de ‘Alien: Terra’ són pertorbadores precisament perquè s’allunyen dels corredors claustrofòbics i metàl·lics que solen caracteritzar la franquícia. La por emergeix de l’obert, de la desmesura d’un paisatge on la vida i la mort es fusionen en un cicle implacable i incomprensible. La flora, que sembla bellament alienígena, resulta ser un mecanisme per atraure i capturar preses, perpetuant un horror que transcendeix la simple depredació.
La incomunicació entre els membres de la tripulació, exacerbada per les tensions preexistents i el xoc cultural entre els colons humans i la corporació Weyland-Yutani, reflecteix la nostra pròpia dificultat per entendre i respondre a les crisis globals. La cerca desesperada per recursos minerals, l’explotació insostenible d’un ecosistema alienígena i la negació dels perills imminents actuen com a metàfores punyents del nostre propi comportament destructiu en el planeta Terra. L’horror còsmic, en aquest sentit, no és només una amenaça extraterrestre, sinó també un reflex de la nostra pròpia capacitat per a la autodestrucció. ‘Alien: Terra’ ens recorda que som sols en l’univers, però no exempts de responsabilitat davant les forces que ens envolten. El seu impacte resideix en la capacitat de fer-nos reflexionar sobre la fragilitat de la vida i la necessitat imperiosa d’una coexistència més harmònica, tant amb el nostre planeta com amb les possibles manifestacions de vida en l’immens cosmos.
Secció per a aprenents de català
- Visceral: Que s’experimenta amb molta intensitat i emocionalitat. Està relacionat amb les vísceres, els òrgans interns del cos, per tant, es refereix a una sensació profunda i instintiva.
- Canònic: Que segueix les regles o estàndards acceptats i considerats com a part d’un corpus principal d’obres o informació. En aquest context, es refereix a allò que és oficialment part de la història principal d’Alien.
- Simbiòsi: Relació estreta i de benefici mutu entre dues o més espècies o entitats.
- Exuberant: Abundant, ric i ple de vida. S’utilitza per descriure una vegetació rica i abundant.
- Primordial: Que existeix des del principi, fonamental i bàsic.
- Claustrofòbics: Que provoquen una sensació d’opressió i tancament. Relacionat amb la claustrofòbia, la por als espais tancats.
- Desmesura: Que és excessiu, que no té mesura ni control.
- Perpetuant: Fer que alguna cosa continuï existint o succeint durant un llarg període de temps.
- Punyents: Que causen una gran impressió o dolor emocional.
- Exempts: Que no estan sotmesos a alguna cosa, que estan lliures de alguna obligació o responsabilitat.
Nota sobre la gramàtica:
En català, l’ús de la preposició “a” davant d’un complement directe quan aquest és una persona o un ésser animat és obligatori. Per exemple, “hem vist al gat” (hem vist el gat), on “al” és la contracció de “a el”. En canvi, no s’utilitza “a” si el complement directe és un objecte inanimat: “hem vist la casa”. Aquesta regla no és aplicable al castellà, on l’ús de la “a” personal és més flexible.