Un peix de 400 milions d’anys revela un gran error en la nostra comprensió de l’evolució
Un descobriment paleontològic recent ha sacsejat els fonaments de la nostra comprensió sobre l’evolució dels vertebrats. Investigadors han desenterrat a la Xina fòssils notablement ben conservats d’un peix placoderm anomenat Qilinyu rostrata, un ésser antic que va habitar les aigües terrestres fa uns 400 milions d’anys. Les particularitats anatòmiques d’aquest peix desafien les teories existents sobre l’origen de les mandíbules i les obertures nasals en els vertebrats.
Fins ara, es creia que les obertures nasals internes, o coanes, eren una característica exclusiva dels osteïctis, els peixos ossis que van donar origen als tetràpodes – els vertebrats terrestres. Aquest supòsit es basava en el registre fòssil incomplet i la dificultat d’interpretar les restes dels primers vertebrats. Qilinyu rostrata, però, presenta coanes ben desenvolupades, tot i ser un placoderm, un grup de peixos cuirassats que es considerava una branca extinta i separada dels osteïctis en l’arbre evolutiu.
Aquesta troballa suggereix que les coanes van evolucionar molt abans del que es pensava i que no són exclusives de la línia evolutiva que va conduir als vertebrats terrestres. O bé els placoderms i els osteïctis estan més estretament relacionats del que s’havia cregut anteriorment, o bé les coanes van evolucionar de manera independent en els dos grups. En qualsevol cas, el descobriment obliga a reavaluar els models evolutius existents i a reconsiderar la seqüència d’esdeveniments que van conduir a la diversificació dels vertebrats.
La importància d’aquest descobriment radica en la necessitat constant de revisar i actualitzar el nostre coneixement del món natural. La ciència, com el medi ambient que estudia, és un sistema en constant canvi i adaptació. Les noves troballes com la del Qilinyu rostrata ens recorden que la humilitat i la capacitat d’adaptació són essencials per a una comprensió més profunda de la vida i la seva història. A més, posa de manifest la importància de la preservació de la biodiversitat, ja que cada espècie, fins i tot les extintes, ens pot revelar secrets crucials sobre el nostre passat i el nostre futur. L’estudi dels fòssils ens ofereix una finestra al passat que ens permet comprendre millor el present i, per tant, influir en la nostra trajectòria futura com a espècie.
Secció per a aprenents de català
- Sacsejar: Agitar violentament, pertorbar.
- Fonaments: Bases, principis sobre els quals es basa alguna cosa.
- Desenterrar: Treure de la terra.
- Notablement: De manera destacada, considerable.
- Anatòmiques: Relatives a l’estructura del cos.
- Desafien: Contradir, posar en dubte.
- Coanes: Obertures nasals internes.
- Osteïctis: Peixos ossis.
- Tetràpodes: Vertebrats amb quatre extremitats (pe. amfibis, rèptils, ocells i mamífers).
- Cuirassats: Amb una armadura, coberta protectora.
Gramàtica:
- El passat simple vs. l’imperfet: L’article utilitza tant el passat simple (va habitar, van desenterrar) com l’imperfet (es creia, es considerava). El passat simple s’utilitza per a accions completes i puntuals en el passat, mentre que l’imperfet s’utilitza per a descripcions, hàbits o accions en curs en el passat.
- Conjuncions subordinades: L’article fa servir conjuncions com “tot i que”, “bé”, “en qualsevol cas”, “ja que” per connectar idees i expressar relacions lògiques entre les frases. Entendre l’ús d’aquestes conjuncions és crucial per a la comprensió del text. Per exemple, “tot i que” indica una concessió, “bé” presenta una alternativa, “en qualsevol cas” indica una conclusió general, i “ja que” introdueix una raó o justificació.
