Andorra: Debat obert per la restauració d’una joia patrimonial.

Andorra: Debat obert per la restauració d’una joia patrimonial

A vegades, un paisatge és més que una postal. És un text que es pot llegir, un diàleg silenciós entre allò que hem heretat i allò que volem deixar. I a Andorra, darrerament, aquest diàleg s’ha tornat un xic sorollós. Tot arran de la possibilitat de restaurar – o, segons alguns, de desfigurar – una construcció ancestral enmig d’una vall que sembla dissenyada per un déu amb ganes de vacances.

Jo he vist les fotos. Pedra seca, teulades de llicorella, finestres que miren al sol com ho fan els gira-sols. Un mas, vaja, amb segles d’història a les espatlles. Un mas que, com tants altres, ha estat abandonat, deixat a la intempèrie, víctima d’aquella síndrome tan nostra de menystenir allò que tenim a tocar.

Ara, però, hi ha una llum d’esperança. Una empresa, amb sensibilitat i amb calés – que no sempre van de la mà – vol recuperar l’edifici. Tornar-li l’esplendor d’antany. Posar-hi llums que s’encenguin, teules que no gotegin, vides que l’habitin.

I és aquí on comença el ball. Els uns defensen que cal actuar amb delicadesa, respectant al màxim la construcció original, utilitzant materials autòctons i tècniques tradicionals. Evitar, per damunt de tot, la temptació de convertir-ho en un decorat, en una rèplica buida del que va ser. Els altres, més pragmàtics, argumenten que cal adaptar l’edifici als nous temps, fer-lo funcional, habitable, apte per al turisme rural. Posar-hi plaques solars, finestrals de doble vidre, banys amb jacuzzi. No fotem, que som al segle XXI!

I jo, al mig d’aquesta discussió, em pregunto si no hi ha una tercera via. Una manera de restaurar sense renunciar a la modernitat, de preservar el passat sense quedar-nos-hi enganxats. Una manera de fer que aquesta joia patrimonial torni a brillar amb llum pròpia, sense que la lluentor ens cegués.

Perquè, al capdavall, allò que deixem als nostres fills no és només una casa bonica, sinó una manera d’entendre el món. Una manera de viure en harmonia amb la terra, amb la tradició, amb nosaltres mateixos. I això, amics meus, no té preu. Ni jacuzzi.

Secció per a aprenents de català

• Llicorella: Tipus de pedra pissarrosa, molt utilitzada en la construcció de teulades a zones de muntanya.
• Mas: Casa rural tradicional catalana, generalment aïllada.
• Calés: Diner, riquesa. En aquest context, s’utilitza de manera col·loquial.
• No fotem: Expressió col·loquial per mostrar sorpresa o desacord. Equival a “No em diguis!” o “Això no pot ser!”
• Autòcton/a: Originari del lloc.
• Intempèrie: Expossat a les inclemències del temps.
• Menystenir: No donar importància. Subestimar.

Notes gramaticals:

• Ús del subjuntiu: Fixeu-vos en l’ús del subjuntiu en frases com “Evitar, per damunt de tot, la temptació de convertir-ho en un decorat…” El subjuntiu s’utilitza per expressar dubte, desig, possibilitat o necessitat.
• Pronoms febles: El català fa un ús extensiu dels pronoms febles (en, hi, ho, etc.). Per exemple, a la frase “tornar-li l’esplendor d’antany”, el pronom “li” substitueix “a l’edifici”.
• Vocabulari col·loquial: L’article utilitza algunes expressions col·loquials per donar un to més informal i proper al lector. És important familiaritzar-se amb aquestes expressions per comprendre millor el llenguatge parlat i escrit en català.