Clara Puig

El misteri del túnel quàntic resolt després de 100 anys: implica una col·lisió sorprenent

Des de fa gairebé un segle, el fenomen del túnel quàntic ha desconcertat els físics. Aquest efecte, que desafia la nostra comprensió clàssica de la realitat, permet a les partícules travessar barreres d’energia aparentment infranquejables, com si existís un túnel secret que les connectés amb l’altra banda. Recentment, un equip d’investigadors ha publicat un estudi revolucionari que podria haver resolt aquest misteri, revelant un component sorprenent: una col·lisió inesperada.

El túnel quàntic és essencial per a molts processos naturals, des de la fusió nuclear a l’interior del sol fins a reaccions químiques crucials per a la vida. Entendre’l a fons és vital per avançar en camps com la informàtica quàntica i el disseny de nous materials.

Tradicionalment, es pensava que el túnel quàntic era un procés inherentment individual, on una partícula “desapareix” a un costat de la barrera i “reapareix” a l’altre. No obstant això, la nova investigació, publicada a la revista Nature, suggereix que una col·lisió amb una altra partícula, fins ara no tinguda en compte, juga un paper fonamental.

Mitjançant sofisticades simulacions per ordinador i experiments d’avantguarda, els investigadors van observar que, quan una partícula s’acosta a una barrera d’energia, pot interactuar fugissera amb una partícula virtual – una partícula que apareix i desapareix molt ràpidament a causa de les fluctuacions quàntiques del buit. Aquesta col·lisió, encara que breu, altera significativament el comportament de la partícula inicial, augmentant la seva probabilitat de travessar la barrera.

“És com si la partícula rebés una empenta invisible”, explica la Dra. Maria López, autora principal de l’estudi. “Aquesta empenta li permet superar la barrera amb molta més facilitat del que pensàvem”.

Aquest descobriment té implicacions profundes per a la nostra comprensió del món quàntic. Ens mostra que fins i tot els processos més fonamentals poden dependre d’interaccions subtils i inesperades. La col·lisió amb partícules virtuals, que abans es considerava un fenomen marginal, podria ser, de fet, la clau per desbloquejar els secrets del túnel quàntic.

A més, aquest nou model podria ajudar a millorar l’eficiència de dispositius quàntics existents i obrir la porta a noves tecnologies. Imagineu materials superconductors més potents o sensors extremadament sensibles que aprofitin el túnel quàntic d’una manera més controlada.

La recerca continua, amb l’objectiu d’aprofundir en la comprensió de les interaccions quàntiques i explorar les seves aplicacions potencials. El misteri del túnel quàntic podria estar resolt, però la seva exploració tot just comença.

Secció per a aprenents de català

• Túnel quàntic: Un fenomen de la mecànica quàntica on una partícula pot travessar una barrera d’energia que clàssicament no podria superar.
• Infranquejable: Que no es pot passar, que és impossible de travessar.
• Fugissera: Que dura molt poc temps, passatgera, efímera.
• Fluctuacions quàntiques del buit: Variacions espontànies en l’energia de l’espai buit, que donen lloc a la creació i aniquilació de partícules virtuals.
• Empenta: Força que s’aplica a un objecte per moure’l o impulsar-lo.
• Superconductors: Materials que condueixen l’electricitat sense resistència a temperatures molt baixes.
• Avantguarda: Innovador, punter, que està al capdavant del progrés.
• Mecànica Quàntica: Teoria física que descriu el comportament de la matèria i l’energia a nivell atòmic i subatòmic.
• Desconcertat: Sorprès, confós, sense saber què pensar o fer.
• Aprofitant: Utilitzant, fent servir per obtenir un benefici.

Nota de gramàtica:

L’ús de la forma del subjuntiu (“pensàvem”, “tinguda”) en frases com “superar la barrera amb molta més facilitat del que pensàvem” és comú per expressar incertesa o contrarietat a la realitat. En aquest cas, implica que la forma en què pensaven que funcionava abans era incorrecta. També és important destacar l’ús d’articles definits (“el”, “la”) davant de substantius genèrics (“el fenomen”, “la recerca”) per referir-se a conceptes generals i no a objectes específics.

Científics de Columbia creen un hidrogel terapèutic a partir del iogurt

Un equip de científics de la Universitat de Columbia ha aconseguit transformar el iogurt comú en un hidrogel amb potencial per a aplicacions biomèdiques innovadores. Aquest material, que imita les propietats del teixit humà, obre noves vies per a la reparació de teixits, l’administració controlada de medicaments i fins i tot la creació d’implants personalitzats.

La clau d’aquest avenç resideix en la utilització de bacteris presents de forma natural en el iogurt, específicament bacteris àcid-làctics. Mitjançant un procés enginyós, els investigadors han manipulat aquests microorganismes per a que produeixin fibres de proteïna que s’autoassemblen en una matriu tridimensional. Aquesta matriu, similar a una esponja microscòpica, és la base de l’hidrogel.

Aquesta nova forma d’hidrogel destaca per la seva biocompatibilitat, ja que està feta a partir de components naturals i biodegradables. A més, es pot personalitzar la seva consistència i porositat per adaptar-se a les necessitats específiques de cada aplicació. Imagineu un apòsit per curar ferides que alliberi medicaments directament al lloc lesionat, o un material injectables per regenerar cartílag danyat. Les possibilitats són enormes.

A diferència de molts hidrogels sintètics, el derivat del iogurt és relativament senzill i econòmic de produir. Això podria democratitzar l’accés a aquest tipus de tecnologia, fent-la accessible a regions amb recursos limitats. De fet, els científics estan explorant formes de simplificar encara més el procés, per tal que sigui practicable en entorns sense equipament sofisticat.

Els investigadors destaquen que encara es troben en les primeres etapes de la investigació, però els resultats obtinguts fins ara són molt prometedors. Esperen que aquest descobriment condueixi al desenvolupament de noves teràpies i solucions per a una àmplia gamma de problemes de salut, maximitzant el potencial de recursos biològics comuns i minimitzant l’impacte ambiental de les solucions biomèdiques.

Secció per a aprenents de català

• Hidrogel: Material gelatinós que conté molta aigua.
• Biomèdiques: Relacionat amb la medicina i la biologia.
• Administració controlada: Alliberament gradual i dosificat d’una substància, com ara un medicament.
• Autoassemblen: Es construeixen per si soles, sense intervenció externa directa.
• Matriu tridimensional: Estructura que té llargada, amplada i profunditat.
• Porositat: Propietat de tenir porus o espais buits.
• Apòsit: Material que es col·loca sobre una ferida per protegir-la i afavorir la curació.
• Cartílag: Teixit connectiu flexible que es troba a les articulacions.
• Biodegradables: Que es descomponen de forma natural.
• Avenç: Progrés, millora.

Nota gramatical:

L’article fa servir sovint el temps verbal “han + participi” per expressar accions que han passat recentment i que tenen un impacte en el present. Per exemple: “han aconseguit transformar” (han aconseguit i el resultat és que ara tenen un hidrogel).

Secrets a escala atòmica: què passa realment dins de la teva bateria

Imagina’t un jardí dens i intricat, on milions d’obrers minúsculs treballen sense parar, transportant energia amunt i avall. Aquest jardí, amb la seva vida microscòpica, és el que s’amaga dins la bateria que alimenta el teu telèfon, el teu cotxe elèctric o la teva bicicleta. Però, què hi passa exactament allà dins?

Durant dècades, les bateries han estat companyes indispensables de la nostra vida moderna, però la seva complexitat interna roman en gran mesura desconeguda per a la majoria de la gent. Les bateries són molt més que simples reservoris d’energia; són ecosistemes químics sofisticats on els àtoms interactuen, s’intercanvien ions i generen el flux d’electrons que necessitem per fer funcionar els nostres aparells.

A l’ànima d’una bateria hi trobem dos elèctrodes, l’ànode (negatiu) i el càtode (positiu), submergits en un electròlit, una solució que facilita el moviment dels ions. Quan connectem la bateria a un circuit, comença la màgia: els àtoms de l’ànode alliberen electrons i es converteixen en ions. Aquests electrons flueixen a través del circuit extern, alimentant el nostre dispositiu. Simultàniament, els ions migren a través de l’electròlit cap al càtode, on es recombinen amb els electrons procedents del circuit.

Aquest procés d’intercanvi i migració iònica és el que genera el corrent elèctric. L’eficiència i la durada d’una bateria depenen de la rapidesa i la facilitat amb què els ions es mouen a través de l’electròlit i de la capacitat dels elèctrodes per acceptar i alliberar ions sense deteriorar-se.

La recerca actual se centra en millorar aquests processos a escala atòmica. Els científics estan investigant nous materials per als elèctrodes que puguin emmagatzemar més ions i allargar la vida útil de les bateries. També exploren nous electròlits que facilitin un transport iònic més ràpid i segur, reduint el risc d’incendis i explosions, un problema associat a les bateries d’ions de liti.

Entendre aquests processos a escala atòmica no només ens permet millorar el rendiment de les bateries existents, sinó que també obre la porta al desenvolupament de tecnologies energètiques completament noves. Imagina bateries amb densitats energètiques superiors, temps de càrrega més ràpids i una vida útil molt més llarga. Aquest futur és a l’abast, gràcies a la nostra capacitat creixent per desxifrar els secrets que s’amaguen al jardí microscòpic de la nostra bateria.

A més, l’optimització de les bateries i el desenvolupament de alternatives més sostenibles, com les bateries de sodi o de magnesi, són crucials per la transició cap a una societat més dependent de les energies renovables. Una millor comprensió i gestió dels materials que componen les bateries també pot minimitzar l’impacte ambiental de la seva producció i el seu reciclatge. El futur de l’energia, i per tant el nostre, depèn en gran mesura d’aquest jardí interior, on els àtoms ballen al ritme del nostre progrés.

Secció per a aprenents de català

Glossari:

1. Escala atòmica: A nivell dels àtoms, les partícules més petites que componen la matèria.
2. Elèctrodes: Components d’una bateria que permeten el flux d’electrons.
3. Ànode: L’elèctrode negatiu de la bateria.
4. Càtode: L’elèctrode positiu de la bateria.
5. Electròlit: Substància que permet el moviment dels ions dins la bateria.
6. Ions: Àtoms o molècules amb càrrega elèctrica.
7. Densitat energètica: Quantitat d’energia que una bateria pot emmagatzemar per unitat de volum o massa.
8. Transició: Canvi d’un estat o condició a un altre. En aquest context, fa referència al canvi cap a energies renovables.
9. Reciclatge: Procés de conversió de residus en materials reutilitzables.
10. Sostenible: Que es pot mantenir o continuar sense esgotar els recursos naturals ni causar danys al medi ambient.

Notes gramaticals:

• “Imagina’t”: Aquesta és la forma imperativa reflexiva del verb “imaginar”. El pronom reflexiu “et” (tu) s’uneix al verb imperatiu (“imagina”) i es transforma en “t” davant d’un verb que comença amb vocal. Per exemple, “asseu-te” (seu + et).

• “A l’ànima de…”: La preposició “a” es contrau amb l’article definit “el” quan el substantiu que segueix comença amb vocal o “h”. Exemple: a + el = al.

• Pronoms febles (en, hi): Aquests pronoms poden ser difícils per als aprenents. “Hi” normalment substitueix un complement de lloc o un complement circumstancial. “En” substitueix un complement de nom que comença amb la preposició “de”, un complement directe quan es refereix a una quantitat o un complement indirecte quan el verb és pronominal. Per exemple, “Entendre aquests processos ens permet millorar-los” (“els” fa referència a “aquests processos”).

Aquí teniu l’article:

Els humans vam aprendre a caminar entre les branques? Una mirada a les arrels del nostre moviment

La imatge de l’ésser humà erecte, avançant amb fermesa sobre la terra, és un dels símbols més poderosos de la nostra espècie. Però, què passaria si aquesta habilitat, que tant ens defineix, tingués les seves arrels més amunt, entre les branques dels arbres?

Tradicionalment, s’ha cregut que l’adopció de la postura bípeda va ser una conseqüència de l’adaptació a la vida en sabanes obertes, on la visió elevada permetia detectar depredadors i estalviar energia en llargs desplaçaments. Tanmateix, una creixent evidència científica qüestiona aquesta visió.

Estudis recents suggereixen que els nostres avantpassats homínids, que vivien en entorns boscosos, ja posseïen certes adaptacions per a la vida arborícola abans de descendir al terra. La capacitat de branquiar-se amb agilitat, d’equilibrar-se sobre branques fines i d’agafar objectes amb precisió podria haver estat un precursor essencial per al desenvolupament de la bipedestació. Imagineu-vos un avantpassat que, a mesura que el seu hàbitat arbori es feia més fragmentat, es veia obligat a recórrer distàncies curtes al terra entre un arbre i l’altre. La capacitat de caminar sobre dues cames, encara que inicialment de forma vacil·lant, li proporcionava una avantatge a l’hora de transportar aliments i inspeccionar l’entorn.

A més, la vida als arbres hauria afavorit el desenvolupament de la percepció espacial i la coordinació ull-mà, habilitats que van ser crucials per a la fabricació d’eines i altres activitats que van modelar la nostra evolució. La destresa necessària per manipular fruites i branques es va traduir en una capacitat més fina per treballar la pedra i manipular objectes amb precisió.

En definitiva, la bipedestació no hauria estat una ruptura radical amb el passat, sinó més aviat una evolució gradual a partir d’adaptacions preexistents per a la vida als arbres. Observar els nostres parents primats actuals, com els orangutans o els ximpanzés, ens ofereix una finestra cap a aquest passat possible. La seva habilitat per caminar sobre dues cames durant curts períodes, tot i que no és la seva forma principal de locomoció, suggereix que la bipedestació podria haver tingut arrels profundes en el nostre llinatge. Aquesta visió ens convida a replantejar-nos la nostra relació amb el món natural i a valorar la importància de la diversitat i l’adaptabilitat per a la supervivència. La nostra història no comença amb els peus a terra, sinó potser amb les mans a les branques.

Secció per a aprenents de català

• Arborícola: Relatiu o pertanyent als arbres.
• Branquiar-se: Moure’s entre les branques dels arbres.
• Bipedestació: Capacitat de caminar sobre dues cames.
• Sabana: Tipus d’ecosistema caracteritzat per praderies amb arbres dispersos.
• Homínid: Membre de la família biològica que inclou els humans i els seus avantpassats extints.
• Vacil·lant: Insegur, dubitatiu.
• Llinatge: Successió d’ascendents i descendents d’una família.
• Adaptabilitat: Capacitat d’adaptar-se a les condicions canviants.
• Preexistents: Que existeixen abans d’un altre.
• Locomoció: Capacitat de moure’s d’un lloc a un altre.

Nota sobre gramàtica:

L’article fa servir força temps verbal condicional (ex: “hauria estat”, “podria haver estat”). Aquest temps s’utilitza per expressar hipòtesis, possibilitats o accions que depenen d’una condició. Per formar el condicional compost (com a “podria haver estat”), es fa servir el condicional simple de l’auxiliar “haver” (hauria) seguit del participi del verb principal (estat). Aquest temps verbal és molt útil per matisar les afirmacions i expressar incertesa en la discussió de teories científiques.

Una hormona intestinal clau implicada en un 40% dels casos de SII-D i una possible via terapèutica

Investigadors han identificat un desequilibri hormonal en l’intestí que podria estar darrere d’un percentatge significatiu dels casos de la variant diarreica de la Síndrome de l’Intestí Irritable (SII-D). Aquest descobriment obre la porta a noves vies de diagnòstic i, potencialment, a tractaments més efectius per a aquesta condició que afecta la qualitat de vida de moltes persones.

La investigació, publicada recentment en una revista científica de prestigi, se centra en l’hormona intestinal denominada guanylina. Aquesta hormona juga un paper fonamental en la regulació del flux d’aigua i electròlits a l’intestí, i un nivell insuficient pot derivar en símptomes característics de la SII-D, com ara diarrea, dolor abdominal i inflor.

Els investigadors van analitzar mostres biològiques de pacients diagnosticats amb SII-D i van comprovar que prop del 40% presentaven nivells anormalment baixos de guanylina. A més, van observar una correlació entre els nivells reduïts de l’hormona i la severitat dels símptomes. Aquests resultats suggereixen que la deficiència de guanylina podria ser un factor causant important en aquest subgrup de pacients.

El descobriment podria tenir implicacions importants pel diagnòstic de la SII-D. Actualment, el diagnòstic es basa principalment en l’avaluació dels símptomes del pacient i l’exclusió d’altres malalties. La determinació dels nivells de guanylina en les femtes o en mostres de teixit intestinal podria proporcionar una eina de diagnòstic més objectiva i precisa, permetent identificar aquells pacients que es beneficiarien de tractaments específics.

Quant a les possibles teràpies, els investigadors exploren la possibilitat d’administrar guanylina sintètica o anàlegs per restaurar els nivells hormonals normals a l’intestí. Assajos clínics preliminars han mostrat resultats prometedors, amb una reducció significativa dels símptomes en pacients tractats amb aquestes substàncies. No obstant això, calen més estudis per confirmar l’eficàcia i seguretat d’aquests nous tractaments a llarg termini.

L’estudi ressalta la importància de comprendre els mecanismes fisiològics complexos que regulen la funció intestinal i com els desequilibris hormonals poden contribuir al desenvolupament de la SII-D. Aquesta investigació representa un pas important cap a una medicina més personalitzada i precisa per als pacients que pateixen aquesta malaltia. El coneixement aprofundit dels processos naturals que mantenen l’equilibri del sistema digestiu és clau per desenvolupar estratègies terapèutiques eficaces i sostenibles que puguin millorar la qualitat de vida dels afectats.

Secció per a aprenents de català

• SII-D: Acrònim de Síndrome de l’Intestí Irritable – Diarreica. Una condició mèdica que afecta el sistema digestiu, amb símptomes predominants de diarrea.
• Guanylina: Hormona peptídica produïda principalment per les cèl·lules de l’intestí prim i gruix. Ajuda a regular la secreció d’aigua i electròlits.
• Electròlits: Minerals, com el sodi, el potassi i el clorur, que tenen una càrrega elèctrica i són importants per a moltes funcions del cos.
• Derivar en: Produir com a resultat o conseqüència. “Un nivell insuficient pot derivar en símptomes…”.
• Correlació: Relació o connexió estadística entre dues variables. En aquest cas, la relació entre els nivells de guanylina i la severitat dels símptomes.
• Ressaltar: Destacar, posar en relleu.
• Assajos clínics: Estudis de recerca en què participen persones per provar nous tractaments o intervencions mèdiques.
• Anàlegs: En química, un compost que té una estructura similar a un altre compost però difereix en components menors.
• Sostenibles: Que poden mantenir-se o perdurar al llarg del temps sense esgotar els recursos. En un context mèdic, referit a tractaments a llarg termini.
• Fisiològics: Relatiu al funcionament normal del cos i els seus òrgans.

Gramàtica:

• L’ús del temps verbal “condicional” (podria estar, beneficiarien) indica possibilitat o hipòtesi.
• La preposició “darrere de” s’usa per indicar la causa o l’origen d’alguna cosa.
• L’expressió “Quant a…” s’utilitza per introduir un tema específic.

Caminar més ràpid, viure més: Com només 15 minuts al dia poden allargar la teva vida

Barcelona – En un món on el temps és or i l’estil de vida sedentari amenaça la nostra salut, una nova investigació apunta a una solució sorprenentment senzilla: caminar. Però no es tracta d’un passeig tranquil, sinó d’una caminada energètica, a pas viu, d’uns 15 minuts al dia. Sembla poc, però aquest petit gest pot tenir un impacte profund en la nostra longevitat i benestar general.

Diversos estudis recents han demostrat que caminar ràpidament redueix significativament el risc de malalties cardiovasculars, diabetis tipus 2 i fins i tot certs tipus de càncer. A més, augmenta la capacitat pulmonar, enforteix els ossos i millora la salut mental, reduint l’estrès i l’ansietat.

Però, què vol dir exactament “caminar ràpidament”? Es tracta de caminar a un ritme que et faci respirar una mica més fort del normal i que potser dificulti mantenir una conversa llarga. No cal córrer, només augmentar la velocitat i l’energia amb què caminem habitualment.

Integrar aquests 15 minuts en la nostra rutina diària pot ser més fàcil del que sembla. Podem optar per caminar fins a la feina o l’escola, baixar-nos una parada abans de l’autobús o el metro, pujar les escales en lloc d’agafar l’ascensor, o simplement fer una volta ràpida al parc durant la pausa del dinar. La clau és la constància.

Aquest hàbit, aparentment petit, es basa en el principi de la cura de la terra i de les persones. En millorar la nostra salut física i mental, disminuïm la pressió sobre el sistema sanitari, contribuïm a una societat més sana i resilient, i alhora reduïm la nostra petjada de carboni en optar per desplaçaments a peu en lloc d’utilitzar vehicles contaminants. A més, fomenta la connexió amb l’entorn, permetent-nos apreciar la bellesa del nostre barri i saludar als nostres veïns, creant comunitats més unides i vibrants.

Així doncs, la propera vegada que tinguem 15 minuts lliures, posem-nos les sabatilles i sortim a caminar. No només estarem invertint en la nostra salut, sinó també en un futur més sostenible i feliç per a tothom. La senzillesa d’aquest gest pot ser la clau per desbloquejar una vida més llarga i plena.

Secció per a aprenents de català

• Sedentari/ària: Persona que passa molt de temps asseguda o inactiva.
• Longevitat: Durada llarga de la vida.
• Significativament: D’una manera important i notable.
• Capacitat pulmonar: La quantitat d’aire que poden contenir els pulmons.
• Enforteix: Fer més fort.
• Ansietat: Estat d’agitació o inquietud mental.
• Integrar: Incloure, afegir.
• Constància: Persistència, dedicació continuada.
• Aparentment: Que sembla, però potser no ho és.
• Desbloquejar: Obrir, fer possible.

Nota gramatical:

• El mode subjuntiu: L’article utilitza el subjuntiu en algunes frases, com per exemple “que et faci respirar” (que et fa fer alguna cosa). El subjuntiu s’utilitza en clàusules subordinades que expressen dubte, desig, possibilitat o necessitat.

Un espectròmetre més petit que un píxel que veu el que nosaltres no

La ciència continua avançant a passos de gegant, obrint finestres a realitats que fins ara eren invisibles per a l’ull humà. Recentment, un equip d’investigadors ha desenvolupat un espectròmetre tan petit que és menor que un píxel d’una càmera digital convencional. Aquest diminut dispositiu promet revolucionar àmbits tan diversos com l’agricultura, la medicina i la vigilància ambiental, permetent-nos analitzar la llum reflectida per objectes i substàncies amb una precisió sense precedents.

La clau d’aquest avenç resideix en la nanotecnologia. Utilitzant materials a escala nanomètrica, els científics han aconseguit miniaturitzar els components essencials d’un espectròmetre tradicional, reduint-los a una fracció del seu tamany original. Això obre la porta a la integració d’aquests sensors en dispositius portàtils, drons i fins i tot implants biomèdics.

Imagineu les possibilitats en l’àmbit de l’agricultura. Amb aquests espectròmetres minúsculs, els agricultors podrien monitoritzar la salut de les seves plantes a temps real, detectant deficiències nutricionals o infeccions abans que siguin visibles a simple vista. Això permetria optimitzar l’ús de fertilitzants i pesticides, reduint l’impacte ambiental de l’agricultura i augmentant la productivitat dels cultius.

En medicina, aquests dispositius podrien permetre el diagnòstic precoç de malalties a través de l’anàlisi de la llum reflectida per la pell o els teixits. En la vigilància ambiental, podrien ajudar a detectar contaminants en l’aigua o l’aire amb una sensibilitat sense precedents, permetent-nos protegir millor els nostres ecosistemes.

Aquesta innovació no només és un avanç tecnològic impressionant, sinó també una oportunitat per a un futur més sostenible i saludable. En permetre’ns veure el que abans era invisible, ens dóna el poder de prendre decisions més informades i protegir millor el nostre planeta.

Secció per a aprenents de català

• Espectròmetre: Instrument que serveix per analitzar la llum i les seves components.
• Píxel: Unitat mínima d’una imatge digital.
• Nanotecnologia: Tecnologia que manipula la matèria a escala nanomètrica (milmilionèsima part d’un metre).
• Nanomètrica: Relatiu a la nanotecnologia.
• Miniaturitzar: Fer més petit.
• Integració: Acció d’integrar, d’incorporar una cosa a un tot.
• Monitoritzar: Observar o controlar de manera continuada.
• Deficiències: Mancances, faltes.
• Precoç: Que es produeix abans del temps normal o esperat.
• Contaminants: Substàncies que embruten o perjudiquen.

Notes gramaticals

• L’ús del pronom relatiu “que” és molt comú en català per connectar oracions. Per exemple: “un espectròmetre que veu el que nosaltres no”.
• El subjuntiu s’utilitza en oracions subordinades després de certs verbs i expressions que expressen dubte, desig o possibilitat. Per exemple: “abans que siguin visibles”.
• L’article determinat (“el”, “la”, “els”, “les”) s’utilitza amb molta freqüència en català, fins i tot davant de noms propis en alguns contextos.