Andorra: Els Infants de la Llar Sant Josep Porten Alegria al Comú de Canillo

Això no és cap història de fades, però gairebé. No hi ha cap príncep encantador, ni dracs, ni pomes enverinades. Només nens. Nens de la Llar Sant Josep. I Canillo.

De fet, la cosa va començar com comencen les coses importants: sense fer gaire soroll. Un bon dia, la gent del Comú de Canillo, aquella gent que es preocupa per coses com l’enllumenat nadalenc i els bancs dels parcs, va decidir que volia fer alguna cosa diferent. Alguna cosa que no es pogués comprar amb diners, ni votar en cap ple municipal. Alguna cosa que fes riure de veritat.

I així, van trucar a la porta de la Llar Sant Josep. Perquè on hi ha nens, hi ha festa, ho sap tothom. I els nens de la llar, que no tenen res a perdre (perquè, al capdavall, no tenen res de gaire important), van dir que sí.

Van dir que sí a plantar flors als parcs. No flors qualsevol, d’aquestes que fan pujar al·lèrgies i només serveixen per a fotos posturetes. No. Van plantar flors que alimenten les abelles, que fan venir papallones, que perfumen l’aire. Flors que, si s’escau, fins i tot es poden menjar en amanida, per a l’aventurer que s’atreveixi.

Van dir que sí a netejar les fonts. No per deixar-les impol·lutes, com si fossin de plàstic acabat de sortir de fàbrica. No. Sinó per desentortolligar les plantes, treure les fulles seques, i deixar que l’aigua torni a córrer lliure, sense presses, com hauria de ser sempre.

Van dir que sí a pintar els bancs. No de color gris, com si fossin bancs d’espera d’un hospital. No. Els van pintar amb colors que canten, que ballen, que fan venir ganes d’asseure’s i explicar-se secrets a l’orella.

Els nens de la Llar Sant Josep van portar alegria a Canillo. Sense voler-ho, potser. Però van fer que les coses fossin una mica millors. Van demostrar que la bondat no té preu, i que els gestos més petits poden ser els més importants.

I ara, cada cop que passejo per Canillo i veig aquelles flors, aquelles fonts, aquells bancs, penso que potser, només potser, encara hi ha esperança. Que encara hi ha lloc per a la tendresa en aquest món. I que, de vegades, la felicitat s’amaga darrere un grapat de nens bruts de terra i amb un somriure que val per mil.

Secció per a aprenents de català

• Llar: Casa, residència. En aquest context, es refereix a una residència per a nens.
• Comú: L’administració local d’una parròquia a Andorra. Similar a un ajuntament.
• Ple municipal: Reunió del consell d’un comú (equivalent al consell municipal).
• Posturetes: Paraula col·loquial que significa posar per a fer-se veure.
• Desentortolligar: Desenredar, treure les plantes i altres coses que obstaculitzen.
• Impól·lutes: Perfectament netes.
• S’escau: En cas que sigui necessari, si convé.
• Grapat: Un petit grup, un conjunt de.
• Bondat: Qualitat de ser bo, altruisme.
• Preses: Pressa, rapidesa

Gramàtica:

L’ús del subjuntiu en frases com “Alguna cosa que fes riure de veritat” (subjuntiu imperfecte) expressa un desig o una possibilitat. També veiem el subjuntiu en la frase “flors que alimenten les abelles” (subjuntiu present), per expressar una característica, i en la frase “per l’aventurer que s’atreveixi” (subjuntiu present), per expressar que és possible que algú ho faci. L’ús d’aquest temps verbal sol ser difícil per als aprenents, però és fonamental per expressar matisos i desitjos.