Cat: Barcelona Explora Noves Fronteres en l’Art Visual i la Cultura Immersiva

Barcelona, la de les rajoles hexagonals i les terrasses impossibles, sempre buscant nous angles per mostrar-se. Però, darrerament, la cosa s’ha posat rara, com una instal·lació de videoart a les sis de la matinada. Ja no n’hi ha prou amb una Rambla plena de turistes cremats pel sol; ara, cal que entris en un laberint de llums i sons, que et sentis com una cèl·lula dins una ameba gegant, que et passis una hora i mitja amb ulleres de realitat virtual i després et preguntis si el croissant que t’acabes de menjar era real o una projecció hologràfica.

La ciutat, com una adolescent amb atacs de creativitat, s’ha abocat a l’art visual i la cultura immersiva amb una passió desmesurada. Galeries que semblen incubadores de monstres tecnològics, espais reconvertits en realitats paral·leles, festivals que fan que el Sónar sembli un te de camamilla. No cal dir que el meu nivell de comprensió davant de tot plegat oscil·la entre l’ensurt i el simple desconcert.

Ahir vaig entrar en un d’aquests llocs, un antic magatzem del Poblenou transformat en un “jardí sensorial”. Hi havia plantes que suposadament reaccionaven a les teves emocions (vaig preferir no pensar en la meva decepció matrimonial, per si de cas), projeccions de papallones fetes amb drons i un senyor amb barba que intentava explicar-me la “simbiosi entre l’ésser humà i la intel·ligència artificial”. Al final, em vaig limitar a tocar una fulla de llorer i fer veure que entenia tot el que passava. Un clàssic.

El que més em preocupa és que, darrera d’aquesta explosió d’experiències immersives, hi hagi una gran bombolla de màrqueting disfressada d’art. No vull ser cínica, però sospito que molts d’aquests espais s’assemblen més a parcs temàtics per a instagramers que a autèntics centres d’innovació artística. Això sí, les fotos queden espectaculars.

Tot plegat em fa pensar en la meva àvia, que es dedicava a fer encaix de coixí. Mai va entendre res de la informàtica, però era capaç de crear meravelles amb quatre fils i una agulla. Potser, al final, la verdadera immersió es troba en les coses senzilles, en la quietud d’una tarda d’estiu, en l’olor del cafè acabat de fer. I no en una simulació virtual d’una platja del Carib.

Tot i això, cal admetre que Barcelona no deixa d’intentar-ho. I per això, malgrat tot, la continuo estimant. Com un amant extravagant que mai saps amb què et sortirà. I, sovint, justament per això, val la pena. Fins i tot si acabes amb un atac de vertigen després de veure una instal·lació sobre la “fragmentació de la realitat en el metavers”. Suposo.

Secció per a aprenents de català

• Rajoles hexagonals: Tiles with six sides. Barcelona is famous for its hexagonal tiles.
• Terrasses impossibles: Terraces that seem impossible, often small and oddly shaped. This refers to the small terraces in Barcelona, often on upper floors.
• Abocar-se a: To throw oneself into something, to dedicate oneself wholeheartedly.
• Encaix de coixí: Bobbin lace. A traditional craft.
• Sospito: I suspect.
• Disfrassada: Disguised.
• Llorer: Bay laurel.
• Quietud: Stillness, tranquility.
• L’ensurt: The scare, the fright.
• Oscil·la: Fluctuates.

Gramàtica:

• Subjuntiu: L’ús del subjuntiu després d’expressions de dubte o opinió (e.g., “Sospito que hi hagi una gran bombolla…”). The subjunctive is used with verbs of doubt or opinion.
• Pronoms febles “en” i “hi”: El pronom “en” substitueix un complement de lloc o quantitat (e.g., “vaig entrar en un d’aquests llocs” – “en” substitueix “un d’aquests llocs”). El pronom “hi” substitueix un complement de lloc (e.g., “Hi havia plantes” – “Hi” substitueix el lloc on hi havia les plantes). “En” replaces a noun referring to place or quantity. “Hi” replaces a noun referring to a place.
• La contracció “al”: La contracció “al” és la unió de la preposició “a” i l’article “el” (e.g., “al final”). The contraction “al” is used before masculine singular nouns.