Catalunya

Salou desempolsa una ferida del passat. L’Ajuntament, decidit a no deixar que la memòria col·lectiva s’esborri com la sorra entre els dits, ha restaurat un niu de metralladores construït durant la Guerra Civil. La torreta, silenciada des de fa dècades, s’alça ara, no com a signe de conflicte, sinó com a testimoni mut d’un temps que, malgrat el que voldríem, va ser.

Jo, que sempre he pensat que la història és com la roba vella de l’àvia, plena de pedaços i olor de naftalina, al principi era escèptica. Un niu de metralladores? Quina necessitat hi ha de remoure la merda, perdó, la pols? Però, mira, quan vaig veure les fotos del procés de restauració, amb els operaris netejant la pedra, consolidant les estructures, protegint el que queda d’aquella arquitectura bèl·lica, vaig entendre. No es tracta de glorificar la guerra, Déu me’n guardi, sinó de comprendre com la terra que trepitgem, aquest tros de litoral que ara gaudim amb tovalloles i gelats, va ser escenari de dolor i mort.

Ara, el niu de metralladores s’ha convertit en un punt d’interès històric. Hi ha panells informatius, il·luminació suau, un camí d’accés adaptat per a tothom. Un espai que convida a la reflexió, a la conversa, a la comprensió. I jo, que sóc més de platja i mojitos, confesso que m’hi he acostat un parell de cops, més per curiositat morbosa que per fervor patriòtic, però he après alguna cosa. He après que fins i tot en els racons més amagats, més oblidats, hi pot haver una lliçó. He après que la història, encara que faci pudor a ranci, és la que ens ha portat fins aquí. I he après que, potser, a Salou, a més de turistes borratxos i castells de sorra, també hi ha lloc per a la memòria. I, per què no, per a la reflexió. Fins i tot amb un mojito a la mà.

Ara bé, que no em posin a mi a fer de guia. No tinc paciència per aguantar preguntes. I si algú em demana què se sentia estant allà dins, amb una metralladora apuntant al mar, jo només podria respondre: “Fred. Segurament molt de fred”. Perquè la guerra, diguin el que diguin, sempre fa fred.

Secció per a aprenents de català

• Desempolsa: Literalment, treure la pols. En aquest context, significa treure a la llum, treure de l’oblit.
• Ferida: Lesió. Aquí, metafòricament, es refereix a un fet dolorós del passat.
• S’esborri com la sorra entre els dits: Desaparèixer fàcilment, sense deixar rastre.
• Remoure la merda (perdó, la pols): Revifar un assumpte desagradable o conflictiu. El “perdó” és un recurs estilístic per suavitzar l’expressió.
• Déu me’n guardi: Expressió que s’utilitza per mostrar rebuig o aversió envers alguna cosa. Significa “Que Déu m’alliberi d’això”.
• Trepitgem: Que trepitjam. Del verb trepitjar.
• Litoral: Zona de costa.
• Morbosa: Relacionat amb l’interès per coses desagradables o repulsives, especialment la mort.
• Ranci: Passat, antic. També pot significar desagradable o caducat.
• Pudor: Mala olor.

Gramàtica:

• Pronoms febles: Al llarg de l’article s’utilitzen pronoms febles (em, hi, en, etc.). Són característics del català i poden ser difícils per als aprenents. Cal fixar-se en la seva posició (abans o després del verb) i en la seva funció (complement directe, indirecte, etc.). Per exemple, “m’hi he acostat” (m’ – complement indirecte, hi – complement de lloc).
• Ús del subjuntiu: El subjuntiu s’utilitza en diverses expressions de dubte, desig o possibilitat. Per exemple, “malgrat el que voldríem” (el subjuntiu indica incertesa).
• Expressions idiomàtiques: El text conté diverses expressions idiomàtiques que cal conèixer per comprendre el significat complet. Per exemple, “Déu me’n guardi”. És aconsellable buscar el significat d’aquestes expressions en un diccionari o recurs en línia.

Aquí teniu l’article:

Catalans a l’altra banda: Més a prop amb la nova plataforma digital

La Maria, allà a Nova Zelanda, cada vegada que volia fer un tràmit amb l’administració catalana, s’encomanava a Sant Cugat. Bé, a Sant Cugat o a la paciència tibetana d’un funcionari que, després de tres correus i dos intents de videoconferència amb un senyal més inestable que el meu matrimoni, acabava per entendre que, sí, la Maria necessitava realment un certificat d’empadronament, encara que estigués vivint a l’altra punta del món i el seu carrer es digués, literalment, “Sheep Dip Lane”.

I com ella, milers. Milers de catalans escampats pel planeta, units pel llaç invisible del DNI i un accent que no hi ha manera d’amagar ni que portis vint anys dient “g’day mate”. Ara, però, sembla que les coses es volen posar una mica més fàcils. La Generalitat ha presentat una nova plataforma digital pensada específicament per a la diàspora catalana. Una mena de finestreta única virtual on, diuen, es podran fer tràmits, accedir a informació i, fins i tot, interactuar amb altres catalans que, com tu, han après a dir “sí, si us plau” en tres idiomes diferents.

No sé si us en recordeu d’aquell anunci de detergent on sortia una senyora que afirmava que rentava la roba més blanca que blanca. Doncs jo, davant d’això, sempre soc escèptica. I més quan es tracta d’administració. Però, vaja, la intenció és bona. I si realment serveix perquè un català a Timbuktu pugui renovar el seu carnet de la biblioteca sense haver de vendre el seu ronyó per pagar una trucada internacional, jo ja em dono per satisfeta.

El que no sé és si hi haurà algú que s’hi inscrigui a algun curs de cuina catalana en línia. Al final, la nostàlgia del pa amb tomàquet cura, però no ho cura tot. A vegades, el que un vol és que el deixin en pau i poder veure el partit del Barça a les cinc de la matinada sense que ningú li faci preguntes.

En tot cas, aquí ho tenim. Una nova eina digital per als catalans que viuen fora. Potser, amb una mica de sort, algun dia podrem dir que, gràcies a la tecnologia, estar lluny ja no se sent tant com estar sol. O potser no. Ja veurem. A la vida, com en el bacallà, cal saber dessalar.

Secció per a aprenents de català

• Encomanar-se a Sant Cugat: Equival a “encomanar-se a Déu”. És una expressió humorística per indicar que hom depèn d’un miracle o d’una força superior per a resoldre un problema. Sant Cugat és una població propera a Barcelona.
• Diàspora: Dispersió d’un poble per diferents països.
• Finestreta única: Lloc on es poden realitzar diversos tràmits en un sol punt.
• “G’day mate”: Salutació informal australiana. Equival a “hola, amic”.
• Ronyó: Òrgan del cos humà que s’encarrega de filtrar la sang.
• Nostàlgia: Sentiment de tristesa i enyorança pel passat.
• Enyorança: Sentiment de tristesa que es té per la absència d’algú o d’alguna cosa.
• Bacallà: Un tipus de peix que sovint es conserva salat.
• Dessalar: Treure la sal d’un aliment que s’ha conservat en sal. En sentit figurat, significa aprendre a relativitzar i solucionar els problemes.
• Accent: manera particular de pronunciar una llengua.

Gramàtica:

L’ús de la primera persona del singular (“jo”) és freqüent per a donar un to personal i subjectiu al text. Les comparacions humorístiques (“senyal més inestable que el meu matrimoni”) i l’ús de referències culturals populars (“anunci de detergent”) ajuden a crear un estil proper i còmic. L’ús de l’imperfet (“volia fer”) per descriure accions habituals en el passat. L’ús del subjuntiu (“serveixi perquè un català a Timbuktu pugui renovar…”) per expressar dubte o desig.

Onada d’Estrebades a la Bisbal d’Empordà: Alarma entre la Gent Gran

La Bisbal, poble tranquil fins al moll de l’os, viu sacsejada per una onada d’estrebades que sembla treta d’un conte dels germans Grimm, però amb boina i bastó. En lloc de pomes enverinades, aquí roben bosses de mà. I en lloc de fades, hi ha iaies que s’ho miren tot amb ulls de mussol, sospitant de qualsevol que porti gorra.

La plaça Major, on abans només s’hi sentien els murmuris dels jubilats jugant a la petanca i les campanes de l’església, ara ressona amb els crits esgarrifosos de les víctimes. La Paquita, que sempre ha tingut un nas per les rebaixes de la botiga del cantó, va ser la primera. “Em van agafar la bossa amb tanta força que em va semblar que em volien arrancar el braç”, va declarar, amb un posat que ni la Montserrat Caballé en el seu millor moment.

Des d’aleshores, la paranoia s’ha escampat com la pólvora. Les senyores, que abans es dedicaven a fer punt al sol, ara s’han convertit en espies a sou. Els seus diaris, plens de patrons de jerseis i receptes de crema catalana, han estat substituïts per llistes de sospitosos: el noi del tatuatge al braç, la dona del cotxet que sempre va massa de pressa, i fins i tot, el capellà, que potser necessita recaptar fons per renovar les teules.

El Síndic de Greuges ha promès investigar, i l’alcalde, amb la cara més llarga que un dia sense pa, ha anunciat que augmentarà la presència policial. Però de moment, l’únic que augmenta és la por. La gent gran, que ha vist passar guerres, dictadures i la pujada del preu del gasoil, ara té por de sortir al carrer.

Un panorama desolador que ens recorda que, de vegades, les amenaces més grans no venen de les grans decisions polítiques, sinó de la mesquinesa quotidiana. I que, fins i tot en els pobles més tranquils, pot saltar la llebre. O, en aquest cas, la mà esmunyedissa.

Secció per a aprenents de català

• Estrebades: Robatoris al carrer, generalment arrencant la bossa de mà.
• Al moll de l’os: Fins a la medul·la, en profunditat.
• Boina: Gorra rodona de llana.
• Ulls de mussol: Amb molta atenció i suspicàcia.
• Nas per…: Facilitat per trobar o detectar alguna cosa.
• Cantó: Racó, extrem d’un carrer.
• Espampat com la pólvora: Extendre’s ràpidament.
• A sou: Que treballen amb remuneració.
• La cara més llarga que un dia sense pa: Amb cara de preocupació.
• Saltar la llebre: Una expressió que vol dir que apareix un problema o una situació inesperada.

Gramàtica:

• L’ús de diminutius (Paquita, iaies) és molt comú en català per expressar afecte o per familiaritzar-se amb el personatge.
• Les frases fetes (al moll de l’os, ulls de mussol, cara més llarga que un dia sense pa) són abundants i donen un to col·loquial i expressiu al text.
• L’ús del condicional (“em va semblar que em volien arrancar el braç”) expressa una acció hipotètica o exagerada.
• El pronom relatiu “que” s’utilitza molt en català per connectar frases i donar fluïdesa al text.

Correus Atura Temporalment l’Enviament de Paquets Econòmics als EUA i Puerto Rico

Doncs bé, ho dic jo que soc la Maria de Cal Pilé, que l’altre dia vaig anar a la finestreta dels correus de la plaça, amb un paquetet per a l’Esther, la meva neboda que viu a Nova York, i em van fotre un cop de puny que quasi caic d’esquena. Que no, Maria, que no es pot enviar, em diu la noia, amb aquella cara de qui ja ha vist massa coses a la vida. “Com que no es pot enviar?”, li dic jo, “si l’Esther em demana oli d’oliva i botifarra des que va anar a viure allà!”. Em mira com si fos una marciana. “Als Estats Units i a Puerto Rico, els paquets econòmics, ja no”.

Vaig insistir, és clar. Que si la meva neboda viu allà, que si necessita els productes de la terra, que si l’avi els en menjava cada dia. Res. La noia, impertèrrita, em va dir que era una ordre, que problemes amb l’aduana, que nosequè de la capacitat de processament dels paquets. Una burocràcia kafkiana, vaja. Em vaig sentir com si estigués en una pel·lícula d’aquelles d’espies, on tot és confús i ningú no t’explica la veritat.

I jo pensant, ara què farà l’Esther sense el seu oli i la seva botifarra? Hauré de buscar una altra manera. Potser la meva cosina, la que viu a Miami, em podria fer el favor de rebre el paquet i enviar-l’hi ella. Ja em veig fent combinacions inversemblants, com si estigués jugant al Tetris amb paquets i fronteres.

Mentrestant, a casa, la botifarra esperant i l’oli d’oliva en el seu pot de vidre, com dos amics exiliats. I jo, mare meva, pensant que els correus, en comptes d’apropar-nos, a vegades només saben posar-nos traves. I em pregunto, què caram ha passat amb aquell món on una podia enviar un paquetet amb carinyo i saber que arribaria a les mans de qui més estimes? Sembla que s’hagi perdut per sempre, entre tantes lleis i tants protocols. Una llàstima, dic jo. Una llàstima molt gran.

Secció per a aprenents de català

• Fotre un cop de puny: Literalment, “donar un cop de puny”. En aquest context, significa “donar una mala notícia” o “decebre”. Exemple: Que m’hagin suspès l’examen de català em va fotre un cop de puny.
• Nosequè: Abreviatura de “no sé què”, utilitzat per indicar que no se sap amb exactitud de què es parla o que es vol evitar donar detalls. Exemple: Em va dir que hi havia nosequè de problemes amb l’ordinador.
• Inversemblants: Que semblen poc probables o irreals. Exemple: Les seves excuses eren tan inversemblants que ningú no el va creure.
• Traves: Obstacles, dificultats. Exemple: Sempre ens posen traves per fer qualsevol cosa.
• Caram: Expressió d’estranyesa, sorpresa o disgust. Exemple: Caram, quin embolic!
• D’aduana: Relatiu a la duana, l’oficina de control de mercaderies que entren o surten d’un país.
• Impertèrrita: Que no es pertorba o emociona davant de res.
• Kafkiana: Que recorda l’atmosfera opressiva i absurda de les obres de Franz Kafka.
• Finestreta: Taquilla. Exemple: He d’anar a la finestreta a recollir el meu paquet.
• D’esquena: Cap enrera, de manera que la part posterior del cos queda a la vista.

Gramàtica

• Ús de “que” en oracions subordinades: El català fa servir “que” per introduir moltes oracions subordinades, com en “ho dic jo que soc la Maria de Cal Pilé” o “em diu la noia, amb aquella cara de qui ja ha vist massa coses a la vida.”
• Pronoms febles: “Em va fotre un cop de puny” utilitza el pronom feble “em”, que indica que l’acció (fotre un cop de puny) afecta a la persona que parla. Els pronoms febles en català tenen posicions específiques respecte al verb.
• Diminutius: L’ús de diminutius com “paquetet” expressa afecte o intenta restar importància a l’objecte.

Girona i Google reformulen les navegacions. El Barri Vell respira.

De fet, respirar és un dir. Des que el senyor de la botiga de les espelmes es queixava que cada dos per tres un autocar amb matrícula francesa li fotia la persiana, la cosa anava de mal borràs. Google, que se suposa que sap on cauen les coses, portava turistes directament a la boca del llop, o millor dit, a la cantonada estreta on qualsevol vehicle de més de sis places sembla un elefant en una botiga de porcellana.

Al principi, ningú no en va fer cas. Els del Google són d’aquí dalt, pensaven, i no saben que a Girona, a la plaça del Vi, hi ha un revolt que et pot amargar el vermut. Però les queixes van anar creixent com la mala herba i, finalment, algú va alçar la veu. I no va ser només per l’espetec de les persianes metàl·liques, ni per la desesperació dels veïns amb les façanes esgarrinxades. Era quelcom més profund. Era la sensació que la ciutat, la Girona de tota la vida, s’estava ofegant lentament, sepultada per un allau de rutes digitals que no tenien ni idea de la seva ànima, de les seves arrugues.

Ara, diuen, hi ha pacte. Que Google ha promès recalcular els camins. Que els autobusos desorientats deixaran de buscar el carrer estret on mai no haurien d’haver estat. Que el Barri Vell podrà tornar a sospirar, no gaire, però amb una mica més d’aire fresc.

Ja veurem. Jo no me’n refio gaire d’aquests del Google. Em recorden aquell ex que deia que canviaria i al final sempre acabava fent la mateixa cara de pomes agres. Però potser, només potser, aquesta vegada sigui diferent. Potser, per fi, algú hagi entès que un mapa, per ser útil de veritat, ha de tenir en compte les històries que hi ha darrere les pedres, les llegendes que s’amaguen en els carrerons. Potser, fins i tot, aprenguin que a Girona, a més de monuments, hi ha persones que volen viure tranquiles, sense que un autocar els aparqui al mig del menjador cada matí.

I jo, que volen que els digui, estic desitjant que el senyor de les espelmes em convidi a un got de vi si es compleix la promesa. Perquè, per a mi, la millor manera de celebrar una bona notícia és brindant amb algú que s’ho mereix.

Secció per a aprenents de català

Mal borràs: Expressió que significa que alguna cosa va malament, que la situació és desfavorable. Ex: “La cosa anava de mal borràs” vol dir que la situació anava empitjorant.

Cauen les coses: On estan les coses. Ex: “Que sap on cauen les coses” vol dir que sap on són les coses, que té coneixement de la situació geogràfica.

Amargar el vermut: Una situació o fet que et posa de mal humor i et fa gaudir menys del moment, especialment durant l’hora del vermut.

Alçar la veu: Protestar, expressar una queixa de manera enèrgica.

Sepultada: Coberta, enterrada. En aquest context, significa que la ciutat està sent aclaparat.

Refio: Confio. “No me’n refio gaire” vol dir que no confio gaire.

Cara de pomes agres: Expressió que descriu algú amb una expressió facial desagradable, amargada o de mal humor.

Carrerons: Diminutiu de carrer. Carrers estrets i petits.

Que volen que els digui: Una expressió que s’utilitza per introduir una opinió o reacció personal. Seria com “Què voleu que us digui?”

Brindant: Celebrar amb una beguda, alçant les copes i fent un brindis.

Gramàtica:

• Pronoms febles: “me’n refio”, “no en va fer cas”. Els pronoms febles són petits mots que substitueixen un complement i tenen una posició fixa abans o després del verb.
• Perífrasis verbals: “anava creixent”, “s’estava ofegant”. Combinacions de verbs que expressen aspectes temporals o modals del verb principal.
• Ús del subjuntiu: “hagi entès”, “aparqui”. S’utilitza el subjuntiu en clàusules subordinades que expressen dubte, desig o possibilitat.

Estat precari dels boscos catalans: la sequera persistent agreuja la situació

Mira, el bosc, amb aquestes fulles que fan soroll de paper de vidre a cada ventada, sembla més aviat una postal antiga descolorida. Abans, quan plovia, t’hi perdies sense voler, tant de verd que hi havia. Ara et perds igual, però perquè tot sembla igualment groguenc, com una fotografia de família que ha estat massa temps al sol.

I no és que abans les coses fossin una meravella, eh? Que els incendis ja ens han demostrat que el foc se’ns estima més del que ens pensem. Però ara, la sequera. Quin malnom li posaríem, a la sequera? La Taca, la Xemeneia, la Resseca? No importa, perquè el que importa és que ens està assecant l’ànima, a més dels arbres.

Els pagesos, esclar, en saben molt. “Ja no sabem què plantar”, em deia l’altre dia la Montserrat, la del Mas Rosselló, mentre em servia un got de vi negre que sabia a sang d’arbre malalt. I jo, què li podia dir? Que escric articles? Que faig dibuixets amb plantes que semblen cares? De res serveix, quan veus els ametllers que es rendeixen abans d’hora, les alzines fent un trist espectacle de supervivència.

I els polítics, ai, els polítics. Declaracions, com sempre. Reunions, com sempre. Diners per aquí, assessoraments per allà. Però la pluja, la pluja no l’aconsegueixen ells. La pluja, si ve, és un miracle, i jo ja fa temps que he deixat de creure en miracles, que el meu sant preferit em va deixar tirada fa molts anys.

Al final, un pensa si tot això no és una mena de càstig. Una venjança de la natura per tot el que li hem fet. I potser té raó. Potser ens mereixem aquest bosc de paper, aquest silenci esgarrifós, aquesta amenaça constant de les flames. Però jo, per si de cas, cada cop que plou, encara que siguin quatre gotes, surto al carrer i miro amunt. No sigui que, per una vegada, el cel tingui pietat de nosaltres.

Secció per a aprenents de català

• Ventada: Ràfega forta de vent. En castellà: ráfaga.
• Paper de vidre: Paper amb un material abrasiu que s’utilitza per polir o raspar. En castellà: papel de lija.
• Sequera: Període prolongat de temps sec, sense pluja. En castellà: sequía.
• Malnom: Nom que es posa a algú de forma familiar o afectuosa, o bé pejorativa. En castellà: apodo.
• Assecant: Acció d’extreure la humitat. En castellà: secando.
• Pagesos: Persona que conrea la terra. En castellà: campesinos.
• Rendre’s: Deixar de lluitar o intentar fer alguna cosa. En castellà: rendirse.
• Alzines: Tipus d’arbre, arbre de fulla perenne característic de la regió mediterrània. En castellà: encinas.
• Esgarrifós: Que causa esgarrifances o por. En castellà: escalofriante.
• Pietat: Sentiment de compassió i pena davant el sofriment aliè. En castellà: piedad.

Nota sobre la gramàtica:

Fixeu-vos en l’ús del pronom feble “en” en frases com “en saben molt”. Aquest pronom substitueix un complement introduït per la preposició “de”. En aquest cas, “en saben molt d’això“, on “això” es refereix a la sequera. És un recurs molt comú en català i pot costar una mica al principi, però amb la pràctica es fa natural. També és important la utilització del perfet perifràstic “he deixat de creure”, en comptes de l’ús del perfet simple.

Agricultors catalans observen amb recel l’horitzó transatlantic. La perspectiva d’un tractat comercial amb els Estats Units, lluny d’encendre l’entusiasme, ha dibuixat arrugues d’inquietud als rostres morenos que dia rere dia lluiten per arrencar fruits a la terra.

I és que, entre vinyes i camps d’oliveres, el temor a veure els preus desplomar-se s’ha estès com una plaga de míldiu. “Ja ens veiem venent taronges a preu de rave”, em va dir ahir la Roser, que porta quaranta anys cuidant els seus tarongers a les terres de l’Ebre, mentre em convidava a un got de vi ranci. Un vi que sap a sol i a suor, a hores de feina a l’ombra d’un cel de plom.

La competència, diuen, serà ferotge. Els gegants americans, amb els seus mètodes intensius i els seus camps quilomètrics, podran oferir productes a un cost que serà impossible d’igualar. I això, per les petites explotacions familiars que sustenten el paisatge rural català, podria suposar la sentència de mort.

Però no només hi ha el tema dels preus. També hi ha la qüestió dels estàndards. Les normatives europees, més exigents pel que fa a pesticides i transgènics, podrien quedar en entredit si s’imposen les pràctiques menys restrictives de l’altra banda de l’Atlàntic. “Al final, la qualitat del que mengem estarà en joc”, va sentenciar l’Esteve, que conrea fruita ecològica al Priorat i que, a més, és un expert en tot el que surt per la ràdio.

Així que, de moment, a les comarques catalanes es respira un aire de cautela, barrejat amb una certa dosi d’indignació. Perquè, al cap i a la fi, el camp català no només produeix aliments. També produeix paisatge, cultura i una forma de vida que val la pena protegir. I això, ni les millors negociacions comercials ho poden comprar. I això, que no ho oblidin els que decideixen des dels seus despatxos a la ciutat.

Secció per a aprenents de català

• Recel: Desconfiança, sospita.
• Rostres morenos: Cares amb la pell fosca, generalment degut al sol.
• Desplomar-se: Caure de forma brusca i ràpida.
• Míldiu: Malaltia que afecta les plantes, especialment la vinya.
• Rave: Hortalissa de color vermellós.
• Vi ranci: Vi envellit i oxidat, amb un gust particular.
• Sustentar: Mantenir, donar suport.
• Entredit: Posar en dubte, qüestionar.
• Transgènics: Organismes modificats genèticament.
• Comarques: Divisió territorial que agrupa diversos municipis.

Gramàtica:

• Ús del subjuntiu: El subjuntiu s’utilitza després de verbs que expressen dubte, possibilitat, desig o incertesa. Per exemple: “podrien quedar en entredit si s’imposen les pràctiques menys restrictives”.
• Pronoms febles: Els pronoms febles (em, et, es, ens, us, en, ho, la, el, li, els, les) substitueixen noms o complements. Per exemple: “Ja ens veiem venent taronges a preu de rave” (ens substitueix a “nosaltres”). “Ho poden comprar” (ho substitueix a “paisatge, cultura i una forma de vida”).
• El gerundi: El gerundi (acabat en -ant, -ent, -int) expressa una acció que es desenvolupa simultàniament a una altra. Per exemple: “portant quaranta anys cuidant”.

Sants: l’olor a carbassó escalivat i pólvora ja anuncia la revenja. Revenja contra la monotonia, contra l’asfalt gris que s’ho empassa tot. A la plaça d’Osca, els castellers assajen, com formigues gegants refent un formiguer després d’una inundació. Em pregunto si la canalla sap el pes que porta a sobre, la responsabilitat d’arribar al cel, almenys per un moment.

Als balcons, les senyeres i les banderes pirates competeixen en una batalla silenciosa, com plantes enfiladisses lluitant per la llum. La gent gran s’asseu a les cadires de vímet, observant el tràfec com si fossin déus contemplant la creació. No els veig preocupats per les obres que, com una malaltia crònica, sempre afecten algun carrer. Són santsencs. La paciència l’han après amb la llet.

Al carrer de Sant Medir, els caramels són l’ofrena més preuada. Imagino la cua d’infants, braços estirats com arrels buscant nutrients, i em pregunto si algun d’ells pensarà d’on surten tants dolços. Potser no cal. Potser la màgia està justament en la ignorància.

I jo, em deixo portar per aquest corrent. Com una llavor que el vent s’emporta, confio que la festa em dipositi on toca. Potser al bar on serveixen la millor sangria, potser al concert on la música em farà vibrar les dents, potser a casa, esgotada però feliç, amb l’eco dels gegants ressonant encara al cap. El que sé segur és que demà, quan el sol torni a sortir, l’asfalt gris de Sants serà una mica menys gris. I això, amics meus, ja és una victòria.

Secció per a aprenents de català

• Revenja: Venganza. En aquest context, es refereix a una manera de recuperar l’alegria i l’energia davant de la rutina.
• Escalivat: Rostit al forn o a la graella. Normalment s’aplica a verdures com pebrots, albergínies, cebes, etc.
• Castellers: Persones que construeixen castells humans. És una tradició catalana.
• Tràfec: Anec, moviment de persones o coses.
• Vímet: Material fet amb branques primes i flexibles, utilitzat per fer cistelles, mobles, etc.
• Santsencs/santsenques: Gent de Sants, el barri de Barcelona del qual tracta l’article.
• Senyeres: Bandera catalana.
• Ofrena: Offerenda. Cosa que s’ofereix a algú com a mostra de respecte o afecte.
• Dolços: Caramels, llepolies.
• Esgotada: Cansada, sense energia.

Nota gramatical:

L’ús del pronom “em” abans dels verbs “pregunto”, “deixo portar”, “farà vibrar” és una forma reflexiva, on l’acció del verb recau sobre el subjecte (“jo”). Per exemple, “em pregunto” significa “yo me pregunto”. Aquesta estructura és comú en català i altres llengües romàniques. El verb “surtir” (d’on surten) vol dir “venir de”, “provenir de”. S’utilitza molt en català.