Catalunya: Polèmica per l’entrevista de Bertín Osborne sobre la paternitat no reconeguda

Catalunya: L’endemà de la ressaca, o quan Bertín Osborne va obrir la caixa de Pandora

Sóc de les que creuen que la tele és com el Tinder: tot el que hi trobes és una versió edulcorada de la realitat, o directament un frau. I la veritat, trobar en Bertín Osborne parlant de paternitat en ple segle XXI és com veure un mamut al zoo de Barcelona. Un anacronisme amb potes, però que, malgrat tot, segueix generant interès (i polèmica, esclar).

La qüestió no és si té diners per mantenir sis fills o sis-cents. La pasta, a hores d’ara, ja no és excusa per res. El que em fa pessigolles a l’estómac és la facilitat amb què un senyor, amb micro i càmeres davant, pot pontificar sobre responsabilitats i sentiments com si fos un expert en la matèria. Un expert que, a més, resulta que té una trajectòria personal, diguem-ne, singular.

A Catalunya, que som gent de tradicions (i de contradiccions), aquest tipus de xou ens agrada i ens irrita a parts iguals. Ens agrada perquè alimenta la nostra necessitat de jutjar al veí. Ens irrita perquè, en el fons, ens reconeixem en la seva imperfecció. Tots tenim algun esquelet a l’armari, alguna taca que no marxa per més que la freguem.

Però el tema de la paternitat no reconeguda, la maternitat deixada a l’estacada, transcendeix el xafardeig de la premsa rosa. És un assumpte de drets, d’afectes, de vides. I quan parlem de vides, no val a badar. La llei ha avançat molt, per sort, però la mentalitat, a vegades, sembla que encara estigui instal·lada en l’època de la naftalina.

Així que mentre Bertín Osborne segueix donant entrevistes i omplint titulars, a Catalunya seguirem fent el que millor sabem fer: queixar-nos, opinar, i sobretot, reflexionar. Perquè al final, la vida, com un bon vi negre, necessita temps per madurar. I potser, només potser, un dia entendrem que la paternitat no és un caprici, sinó una responsabilitat.

Secció per a aprenents de català

• Ressaca: Resaca. Efectes desagradables després d’haver begut alcohol.
• Mamut: Mamut. Un tipus d’animal prehistòric, semblant a un elefant però amb pel. S’utilitza aquí com a anacronisme.
• Anacronisme: Anacronismo. Cosa que no correspon a l’època a la qual se situa.
• Pessigolles: Cosquillas. Sensació que fa venir ganes de riure.
• Pontificar: Pontificar. Parlar amb autoritat i solemnitat sobre un tema.
• Trajectòria: Trayectoria. Curs, recorregut. En aquest context, historial personal.
• Xou: Show. Espectacle, en català.
• Xafardeig: Chismorreo. Conversa banal sobre la vida dels altres.
• Deixar a l’estacada: Abandonar. Deixar algú en una situació difícil, sense ajuda.
• Badar: Despistar-se. No prestar atenció.

Gramàtica:

L’ús del “que” relatiu: En català, el “que” s’utilitza molt sovint com a pronom relatiu. Per exemple: “Sóc de les que creuen que la tele…” (Soy de las que creen que la tele…).
El subjuntiu: El subjuntiu s’utilitza per expressar dubte, desig, probabilitat, etc. Per exemple: “per més que la freguem” (por más que la frotemos).
L’ús de pronoms febles: Els pronoms febles (em, et, el, la, ens, us, els, les) són molt importants en català. Ajuden a evitar la repetició de substantius. Per exemple: “ens agrada i ens irrita” (nos gusta y nos irrita). Aquí, “ens” vol dir “a nosaltres”.