Catalunya: Rosalía: Repàs a la seva vida sentimental.

Rosalía: Un recorregut sentimental a través de les ombres xineses de l’ànima

Rosalía, la força de la natura feta cançó, ha viscut les seves passions com un jardí vertical: amb exuberància, amb risc, amb una precarietat calculada. Se sap, per allò de les xarxes i les revistes del cor, que ha estimat com si el món s’acabés demà. I potser, en el fons, sap alguna cosa que nosaltres ignorem.

Primer va ser C. Tangana, l’àngel caigut del trap. Un amor com un grafit en un mur: intens, efímer, cridaner. Dues ànimes rebels que es van trobar en el mateix carreró sense sortida, llançant escopinades d’art al vent. Després, els camins es van bifurcar. Ell, cap al mainstream sense manies. Ella, cap a l’experimentació barroca i la fama planetària. Rumors d’esgarips, de retrets en la llengua vernacla, però res confirmat. La premsa rosa especula; jo prefereixo pensar en una coreografia ben assajada, un número de màgia on la desaparició forma part de l’espectacle.

Després va venir Rauw Alejandro. Un portorriqueny musculat, amb tatuatges que expliquen històries de carrers llunyans. Un amor a foc lent, exhibit com una relíquia digital. Vacances a l’altra punta del món, cançons compartides, anells de compromís. Tot semblava un conte de fades, fins que la màgia es va esvair com la broma d’un perfum barat. La ruptura va ser un terratrèmol que va sacsejar els fonaments de l’star system. Ell va negar infidelitats; ella va demanar respecte enmig de la tempesta. El silenci, de vegades, és la resposta més eloqüent.

Ara, el desert. La intimitat, un baluard. Rosalía es concentra en la seva música, en els seus projectes, en la reconstrucció personal després del daltabaix sentimental. Se la veu passejant pels carrers de Barcelona, amb la mirada perduda en els arbres centenaris, com buscant respostes en la saviesa ancestral. Potser està descobrint que l’amor més important és el que un es dona a si mateix. O potser simplement està fent una passejada. Amb ella, mai se sap.

Perquè Rosalía és això: un misteri persistent, una enigma esfíngic amb accent del Baix Llobregat. Una dona que estima, pateix, i després, torna a començar. Com la terra, que després de la sequera, floreix amb més força que mai.

Secció per a aprenents de català

• Ombres xineses: Un joc d’ombres que es projecten sobre una pantalla. En aquest context, es refereix a la manera indirecta i misteriosa en què s’expliquen les relacions de Rosalía.
• Jardí vertical: Un jardí que creix sobre una estructura vertical. S’utilitza per a expressar la complexitat i el creixement no convencional de les seves relacions.
• Efímer: Que dura poc temps.
• Esgarrif: Un crit agut i penetrant, sovint de dolor o sorpresa.
• Broma (d’un perfum): La sensació d’un perfum, la seva presència lleugera i fugissera. Aquí, la “broma” es refereix a la desaparició ràpida de la màgia de la relació.
• Terratrèmol: Un desastre natural que sacseja la terra. S’utilitza metafòricament per a descriure la magnitud de la ruptura.
• Daltabaix: Un revés, una desgràcia.
• Enigma esfíngic: Un enigma difícil de resoldre, com els que proposava l’Esfinx de la mitologia grega.
• Accent del Baix Llobregat: L’accent característic de la comarca del Baix Llobregat, on va néixer Rosalía.

Nota gramatical:

L’ús de “se” reflexiu: En frases com “Se la veu passejant” o “Se sap,” el pronom “se” s’utilitza per a expressar una acció impersonal. No hi ha un subjecte específic que realitzi l’acció; l’acció simplement passa. És com dir “Es veu que ella està passejant” o “Es sabut que…”. Aquesta construcció és molt comú en català i pot resultar confusa per als aprenents.