La premsa francesa analitza la vida “desgraciada” de Cristina de Borbó.

La premsa francesa analitza la vida “desgraciada” de Cristina de Borbó

Els croissants, amargs. La Torre Eiffel, depriment. Fins i tot els vins, àcids. Així devia veure-ho la Cristina de Borbó quan va aterrar a Ginebra fugint de la tempesta mediàtica. La premsa francesa, sempre elegantment incisiva com un bisturí fred, ha estripat la fina capa de vernís que intentava dissimular la seva existència. “Vie malheureuse,” en diuen. Vida desgraciada. I no és només pels papers de Bárcenas o els entrellats judicials del seu marit. No, senyores. És una desgràcia més profunda, una infelicitat que es filtra per les escletxes d’una família reial que, diguem-ho clar, ja no desperta passions.

Llegeixo Le Monde mentre sorbo un cafè amb llet que em recorda a la meva àvia. Ella també sabia coses. D’altres coses, però coses al cap i a la fi. La Cristina, ai la Cristina… Princesa, esposa, mare, i ara, una mena de pària daurada. Una espectadora de luxe del desmembrament d’un regne que se li escapa entre els dits. Els seus fills, criats en l’opulència i, segurament, incapaços de lligar-se els cordons de les sabates sense l’ajuda d’un majordom, són la prova vivent d’una desconnexió total amb la realitat.

Els francesos, observadors astuts de les misèries humanes, l’han radiografiat sense pietat. Han vist la tristesa darrere del somriure forçat, la solitud en els gestos estudiats, el buit en els ulls que ja no s’il·luminen ni amb el rellotge més car. I jo, que soc una romàntica empedreïda, penso que potser només volia ser feliç. Com nosaltres. Com vostès. Com la veïna del cinquè que canta òpera sota la dutxa. Però va néixer al lloc equivocat, en el moment equivocat. I ara, la premsa francesa ens recorda que la desgràcia, fins i tot la reial, sempre acaba sortint a la llum. I que els croissants, de vegades, són amargs. Molt amargs.
Secció per a aprenents de català

• Estripat: Participi passat del verb “estripar,” que significa trencar amb força, esquinçar. En aquest context, es refereix a la premsa que ha revelat detalls ocults.
• Vernís: Capa fina i transparent que s’aplica sobre una superfície per protegir-la o donar-li brillantor. Figurativament, es refereix a l’aparença que intenta ocultar la realitat.
• Entrellats: Assumptes o situacions complicades, embullats.
• Pària: Persona exclosa o marginada de la societat.
• Desmembrament: Procés de separació o fragmentació d’un tot.
• Opulència: Riquesa i abundància extremada.
• Majordom: Persona encarregada de dirigir i supervisar el personal de servei en una casa gran.
• Astuts: Intel·ligents, espavilats, amb capacitat per enganyar.
• Empedreïda: Que no s’afecta fàcilment per les emocions, endurida.
• Sota la dutxa: Expressió que significa mentre es duxa.

Gramàtica:

• Perífrasis verbals: L’article utilitza diverses perífrasis verbals, com “va aterrar” (verb “aterrar” conjugat) o “deixa de ser” (“deixar de” + infinitiu). Les perífrasis verbals modifiquen o complementen el significat del verb principal.
• Pronoms febles: L’ús de pronoms febles com “li” (a ella), “els” (a ells), “se” (reflexiu) és comú en català. La seva posició respecte al verb depèn de si el verb està en forma simple o composta i de si és un imperatiu, infinitiu o gerundi.
• Subjuntiu: El mode subjuntiu s’utilitza en oracions subordinades per expressar dubte, possibilitat o desig. Per exemple, “que canti òpera” està en subjuntiu perquè expressa una acció no real o desitjada.
• Gerundi: El gerundi es fa servir per indicar una acció que està passant. Per exemple, “fugint” de la tempesta. Es fa servir el verb “estar” + el gerundi si la acció és actual, per exemple: “Estic menjant” (actualment).