Catalunya: Adrián Rodríguez Revela la Duresa de la Lluita Contra l’Addicció

Adrián Rodríguez, l’actor aquell que feia de “loser” adorable a la tele, el que sempre queia simpàtic malgrat la seva ineptitud, ha destapat la capsa de Pandora. I no, no em refereixo a cap polèmica de xafardeig rosa, sinó a una confessió honesta, punyent, sobre la seva batalla amb les addiccions. Ho va explicar amb la boca petita, com qui demana permís per ocupar un espai que creu que no li pertany. Com qui et confessa que té panerola a casa i espera que no li giris l’esquena.

I és que parlar d’addiccions, encara ara, és com entrar en una casa abandonada a les afores. Hi ha silenci, pols i, sobretot, una sensació de que hi ha quelcom fosc amagat a les cantonades. Adrián, per tant, no només ha parlat per ell. Ho ha fet per tots aquells que senten la mateixa vergonya, el mateix aïllament. I no parlem només de drogues, sinó d’alcohol, joc, sexe, feina, menjar… qualsevol cosa que, a base de repetir-se, ens converteix en esclaus del propi desig.

Escoltar-lo va ser com notar que el meu propi terrat tremolava. No és que jo sigui addicte a res (bé, potser a les sèries de crim escandinaves, però això compta?), però conec la sensació d’estar atrapat. D’intentar omplir buits amb coses que, al cap i a la fi, només els fan més profunds. La fragilitat humana, vaja. Aquell tic-tac constant que ens recorda que som terriblement imperfectes.

El més impressionant de la seva història, però, no és la caiguda, sinó la recuperació. La constància. El treball diari per replantar un jardí que havia estat devastat per una tempesta. Perquè, al final, de què serveix lamentar-se pel fang quan el que importa és aprendre a caminar amb les botes adequades?

Que parli Adrián, i que l’escoltem. Potser, només potser, ens ajudarà a entendre que la vulnerabilitat no és una debilitat, sinó una porta d’entrada a la sanació. Que de les cendres, amb paciència i cura, sempre pot renéixer una flor. I que fins i tot el “loser” adorable de la tele, el que sempre ensopegava amb la mateixa pedra, pot convertir-se en un exemple de resiliència. Ah, i perdoneu-me la digressió quasi filosòfica, deu ser la lluna plena.

Secció per a aprenents de català

• Destapar la capsa de Pandora: Expressió que significa revelar una font de problemes o mals que romanien ocults.
• Punyent: Que causa dolor profund, tant físic com emocional.
• Panerola: Cucaracha.
• Girar l’esquena: Ignorar o rebutjar algú o alguna cosa.
• Terrat: Tejado plano de un edificio. Aquí se usa como metáfora de la propia estabilidad.
• Tic-tac: El sonido de un reloj. En este caso, simboliza la conciencia de la propia mortalidad y fragilidad.
• Ensopegar: Tropezar.
• Pedra: Piedra.
• Digressió: Desviació del tema principal d’una conversa o escrit.
• Resiliència: Capacitat d’una persona per superar situacions traumàtiques.

Gramàtica:

• “Ho va explicar amb la boca petita, com qui demana permís per ocupar un espai que creu que no li pertany.” L’ús de “qui” com a pronom relatiu equivalent a “algú que” és comú en català.
• “Perquè, al final, de què serveix lamentar-se pel fang quan el que importa és aprendre a caminar amb les botes adequades?” L’ús de “quan” connectant una situació hipotètica o contrastada amb una situació real. L’expressió “de què serveix” per preguntar sobre la utilitat d’alguna cosa.