Cat: Òmnium insta a la unitat dels territoris de parla catalana per l’oficialitat lingüística a Europa.

Òmnium Cultural emplaça a construir ponts lingüístics i culturals per blindar el català a la UE

Barcelona – En un context on les fronteres, més que diluir-se, semblen estrènyer-se al voltant de les nostres manies particulars, Òmnium Cultural ha alçat la veu, no cridant precisament –més aviat com qui xiuxiueja un secret a cau d’orella– per reclamar la unitat dels territoris de parla catalana. No ho fan per romanticisme folklòric ni per nostàlgia d’un passat idealitzat (això ja ho tenim cobert amb els torrons de Nadal), sinó per pragmatisme pur i dur: blindar la llengua catalana a la Unió Europea.

“La diversitat és la riquesa d’Europa, però només si la sabem conrear,” ha dit la presidenta d’Òmnium, Marina Llansana, amb una ironia que li dansava als ulls com una mosca pesada en ple agost. “Plantar les llavors de la col·laboració territorial és més que un acte de fe; és una inversió de futur. I no parlem d’aquelles inversions que fan els bancs, que ja sabem com acaben”.

La idea, bàsicament, és que si units ja costa, imaginar-se el que deu suposar per a Brussel·les distingir entre el català parlat a la Franja de Ponent, el de l’Alguer, el de les Illes Balears i el del País Valencià és com demanar-li a un anglès que diferenciï entre un conill i una llebre, o a un suec entre un got de llet i un got de vi ranci: una pèrdua de temps monumental. Més val un front comú que cinquanta batalles perdudes aïlladament.

La crida a la unitat no és només un acte de bona voluntat, sinó també un reconeixement implícit de la fragilitat de la situació actual. Perquè, posem per cas, quan un polític espanyol proclama amb pompa i circumstància que el castellà és una llengua global, ningú discuteix el seu poder i la seva presència. Però quan un català reivindica el mateix de la seva llengua, se’l mira com si hagués descobert la pólvora. Doncs bé, potser que sigui l’hora de recordar que la pólvora, ben utilitzada, pot fer volar coses… i construir-ne de noves.

I en el fons, no es tracta de grans proclames ni de desfilades èpiques. Es tracta de petites accions quotidianes, de la voluntat de parlar català en qualsevol context, de consumir productes culturals en català, de donar suport a les iniciatives que promouen la llengua. I sobretot, de no deixar que la desídia i el pessimisme ens envaeixin. Perquè, com diu el refrany, “qui no vol pols, que no vagi a l’era”. I nosaltres, precisament, volem pols, i volem era, i volem que la nostra llengua floreixi.

Secció per a aprenents de català

• Emmplaçar: Instar, demanar amb insistència. Com “Vaig emplaçar a la Maria a venir a sopar” (Vaig insistir que la Maria vingués a sopar).
• Blindar: Protegir, assegurar. En aquest context, vol dir fer que el català sigui reconegut i protegit a la UE.
• A cau d’orella: En veu baixa, en secret.
• Conrear: Cultivar, fer créixer. Metafòricament, vol dir potenciar o desenvolupar.
• Dansava: Ballava. En aquest context, es refereix a la manera com la ironia es reflectia als ulls de la persona.
• Franja de Ponent: Zona de l’Aragó on es parla català.
• Alguer: Ciutat de Sardenya on es parla català.
• Pompa i circumstància: Amb molta solemnitat i formalitat.
• Desídia: Falta de ganes o interès.
• Era: Espai on s’era (separar el gra de la palla).

Gramàtica

• Preposició “a”: S’utilitza per introduir el complement directe quan es refereix a persones. Exemple: “Vaig veure a la Maria”. Quan es refereix a coses, normalment no s’utilitza. Exemple: “Vaig veure el cotxe”.
• Perifràstic d’obligació: “Haver de + infinitiu” Expressa una obligació. Exemple: “Hem de fer més per la nostra llengua”
• Condicional simple: “Podria”, “faria”, “diria”… S’utilitza per expressar possibilitats o accions hipotètiques. En català, a diferència del castellà, no sol utilitzar-se per donar consells (“Hauries de…”).