Cat: Incendi a Calafell Agreuja Retards Generalitzats a Rodalies

Incendi a Calafell Agreuja Retards Generalitzats a Rodalies

El tren, immòbil, com un ruc tossut al mig del camp. El sol que queia, com una taronja podrida, sobre els rostres cansats dels passatgers. El mòbil, sense cobertura. I la veu per la megafonia, aquella veu metàl·lica i sense ànima, que repetia, com un mantra cruel, que hi havia un incendi a Calafell i que, per tant, els retards eren inevitables. Inevitables, com la mort. Inevitables, com les punxades al dit quan et vols fer la manicura a casa.

Jo, que volia arribar a casa abans que la meva mare em truqués per enèsima vegada per saber si ja havia sopat, ara estava condemnada a passar la tarda admirant el paisatge des d’una finestreta bruta. El paisatge, per cert, un camp sec i polsós, que no inspirava res més que ganes de fugir corrents.

Una senyora gran, amb un cabell lila que feia mal als ulls, es queixava de la calor. Un jove, amb la samarreta d’un grup de música que no conec, intentava matar el temps jugant amb el mòbil. Un pare, desesperat, intentava calmar el seu fill petit, que cridava com si l’estiguessin matant. I jo, allà, atrapada com una mosca en una teranyina, pensant en tot el que podria estar fent en comptes d’estar allà, atrapada en aquell tren.

L’incendi a Calafell. Sempre hi ha d’haver un incendi, oi? Sempre hi ha d’haver alguna cosa que ens compliqui la vida. Sempre hi ha d’haver algun imprevist que ens faci perdre els nervis.

Al final, com sempre, tot s’ha solucionat. El tren ha arrencat, lentament, com un animal ferit. Hem arribat a casa, amb retard, però hem arribat. Però la sensació d’impotència, aquella sensació d’estar a mercè de les circumstàncies, aquella sensació d’haver perdut el temps, encara em ronda pel cap.

I penso que, potser, l’única solució és acceptar la incertesa. Acceptar que la vida és plena d’incendis, de retards i de sorpreses. Acceptar que, a vegades, les coses no surten com volem. I, potser, fins i tot, aprendre a gaudir del paisatge des de la finestreta d’un tren aturat. Encara que sigui un paisatge sec i polsós. Perquè, al cap i a la fi, la vida és això: un viatge en tren, ple d’incendis i de retards.

Secció per a aprenents de català

• Ruc tossut: Ase que no vol avançar, que és obstinat. Aquí s’usa com a metàfora per descriure el tren immòbil.
• Queia: Del verb “caure” (caer en castellà). En aquest context, significa que el sol es ponia.
• Enèsima: La “enèsima” vegada significa “la vegada número molt alt que passa una cosa que molesta”.
• Teranyina: Tela d’aranya. S’usa per descriure una situació on hom se sent atrapat.
• Ronda: Del verb “rondar” (merodear en castellà). En aquest cas, significa que una idea o sentiment persisteix.
• A mercè de: A la voluntat de, sense control sobre.
• Punxades: Plural de “punxada,” acció de punxar. Aquí, referència a l’acció de fer-se mal amb objectes punxents mentre es fa la manicura.

Gramàtica:

• L’ús del perfet simple (ex: “ha arrencat”, “hem arribat”) és comú per descriure accions passades que tenen rellevància en el present.
• La construcció “hi ha d’haver” (ha de haber en castellà) expressa necessitat o inevitabilitat.
• L’ús del condicional (ex: “podria estar fent”) indica possibilitat o hipòtesi en el passat.
• L’estructura “pensant en + [substantiu/frase]” s’utilitza per descriure l’acte de pensar sobre alguna cosa en particular.