Cat: Boye vincula la desmobilització independentista amb limitacions en l’estratègia legal.

Boye vincula la desmobilització independentista amb limitacions en l’estratègia legal

“Mira, no em diguis que no t’ho vaig dir.” Així, com qui pela una taronja amb ganivet de butxaca, l’advocada Isabel Boye exposa la seva tesi. Desmobilització? Sí, però no només perquè els dies han passat i la gent s’ha cansat de portar llaços grocs. No. Segons ella, la desmobilització, aquesta mena de refredat col·lectiu que sembla haver afectat l’independentisme, té una arrel molt més profunda: les limitacions en l’estratègia legal adoptada.

Ho explica amb una calma sospitosa, com si estigués parlant del temps que farà demà. Una calma, per cert, que pocs li atribueixen. Sempre l’he vista com un torbellino, un petit huracà de faldilla. Però avui no. Avui està més aviat en mode zen, potser perquè sap que, al final, el temps li està donant la raó.

“El problema no és que la gent no vulgui la independència,” em diu mentre es posa unes ulleres de sol que em fan pensar en Jackie Onassis. “El problema és que la gent se sent estafada. Se sent que les promeses no s’han complert. I per què no s’han complert? Perquè l’estratègia legal ha estat, per dir-ho d’una manera elegant, ‘peculiar’.”

No li pregunto què vol dir amb “peculiar”. Ho intueixo. I prefereixo deixar-ho així, flotant en l’aire, com un fum de cigarreta a mig apagar. Ja se sap, la discreció és la mare de la ciència. I, en aquest país, la discreció pot ser la diferència entre un esmorzar tranquil i una citació judicial.

Ella, mentrestant, continua amb el seu discurs, com si estigués repassant la llista de la compra. “Hem convertit la defensa dels nostres representants en una qüestió merament tècnica. Hem oblidat que la llei, al final, és política. I que la política, per damunt de tot, és representació.”

I aquí, senyores i senyors, crec que hi ha el quid de la qüestió. L’independentisme, segons Boye, ha caigut en la trampa de la tecnocràcia. Ha oblidat que la força d’un moviment resideix en la seva capacitat de connectar amb la gent, de representar els seus anhels, les seves frustracions, les seves esperances. I quan la llei es converteix en un obstacle en lloc d’un instrument, llavors la gent es desmobilitza.

“Al final,” conclou mentre s’aixeca i em deixa a mitja tassa de cafè, “tot es redueix a una qüestió de confiança. I la confiança, com les plantes, necessita ser regada cada dia.”

I jo em quedo allà, pensant en les plantes, en la confiança, i en la peculiaritat de la situació. I em pregunto si, potser, la solució no està tant en canviar les lleis, sinó en canviar la manera com les apliquem. O, potser, en canviar la manera com ens les creiem.

Secció per a aprenents de català

• Desmobilització: Pèrdua d’interès o participació en un moviment social o polític.
• Llaços grocs: Símbol de suport als polítics independentistes catalans empresonats o exiliats.
• Arrel: Causa o origen d’alguna cosa.
• Torbellino: Remolí, persona molt activa i enèrgica.
• Faldilla: Faldilla.
• Estar en mode zen: Estar tranquil i relaxat.
• Estafada: Enganyada, decebuda.
• Peculiar: Estrany, inusual.
• Quid de la qüestió: El punt clau o essencial d’un assumpte.
• Anhels: Desitjos profunds i intensos.

Gramàtica:

• Condicional: L’ús del condicional (“hauria”, “podria”) per expressar hipòtesis o possibilitats. Exemple: “Si haguéssim fet això, potser no estaríem aquí.”
• Pronoms febles: Els pronoms febles (em, et, el, la, ens, us, els, les, en, hi) són molt comuns en català i s’utilitzen per substituir complements. Exemple: “Ho intueixo” (intueixo això).
• Perífrasis verbals: Combinacions de verbs que expressen un significat únic. Exemple: “Se sent estafada” (sent que l’han estafat).
• L’ús del subjuntiu: S’utilitza el subjuntiu per expressar dubte, desig, o incertesa. Exemple: “Potser, la solució no està tant en canviar les lleis, sinó en canviar la manera com les apliquem.”