Cat: 40 anys de l’ascens català a l’Everest: Una fita històrica en l’alpinisme.

40 anys de l’ascens català a l’Everest: Una fita històrica en l’alpinisme

Fa quaranta anys, uns quants bojos van decidir que la muntanya més alta del món no era prou lluny. Que potser, pujar a l’Everest serviria d’alguna cosa. Alguna cosa més enllà de la foto per ensenyar als néts, que, per cert, ni tan sols havien nascut. L’alpinisme català, fins aleshores, s’havia barallat amb parets a casa nostra, amb gel a mig Europa. L’Himàlaia era un altre món, un planeta que només s’entreveia als llibres i a les pel·lícules en blanc i negre.

I van anar-hi, esclar. Amb la innocència i la inconsciència de qui no sap del tot a què s’enfronta. Com quan fas una paella per a vint persones per primera vegada i et penses que la cosa no té més misteri que posar l’arròs i esperar. Ells, potser, pensaven que l’Everest era això, una paella gegant amb gust de neu i vent.

La història, ja la sabem. Des de llavors, l’Everest s’ha convertit en un carrer de Gràcia a l’agost. L’ascens català va obrir la porta a moltes altres expedicions, a moltes altres aventures. I potser, també, a una certa banalització. Perquè el que llavors era una gesta, ara és gairebé un tour turístic, un “selfie” a sis mil metres amb la bufanda del Barça.

Però no ens equivoquem. L’ascens d’aquells pioners catalans segueix sent un símbol. No només d’una època, sinó d’una manera d’entendre la vida. Una manera d’enfrontar-se a les dificultats, de buscar els límits, d’entendre que la veritable conquesta no és la cima, sinó el camí. Un camí fet de sacrifici, de companyonia, de respecte. Respecte per la muntanya i, sobretot, respecte per un mateix. Perquè, al final, l’Everest és només una excusa per conèixer-te millor. I això, senyores i senyors, no té preu. Ni “selfie” que ho iguali.

Perquè, al cap i a la fi, quan baixes de la muntanya, et quedes sol. Amb els teus pensaments, amb les teves cicatrius, amb el silenci. I en aquest silenci, hi ressona la veritable resposta. No la que buscaves a la cima, sinó la que trobes dins teu.

Secció per a aprenents de català

• Bojos: Adjectiu per a persones que fan coses que la majoria no faria, considerades imprudents o extremes.
• Barallar: Lluitar, batallar, esforçar-se.
• Entreveure: Veure de manera imprecisa, intuir.
• Innocència: Falta d’experiència o coneixement sobre el món.
• Inconsciència: Falta de consciència dels perills o conseqüències.
• Gesta: Fet heroic o important.
• Banalització: Reducció de la importància d’alguna cosa.
• Cima: Cim, el punt més alt d’una muntanya.
• Companyonia: Relació d’amistat i col·laboració entre companys.
• Ressonar: Fer eco, sentir-se amb força.

Nota gramatical: L’ús de l’imperfet de subjuntiu (“servís”, “pensessin”) per expressar dubte o hipòtesi. També, l’ús del pronom “hi” per referir-se a llocs o situacions (“van anar-hi”). A més, observeu l’ús freqüent del condicional (“serviria”, “seria”) per expressar probabilitat o suposició.